‘Dignitas Infinita’: una anàlisi crítica del seu enfocament sobre sexualitat i gènere

A principis d’abril, el Dicasteri per a la Doctrina de la Fe de la Santa Seu va publicar la declaració “Dignitas Infinita”, que fa l’efecte, pel títol, que vol refermar i defensar la dignitat universal i el valor de la persona humana. Segons la nota introductòria del cardenal Víctor Manuel Fernández, prefecte del dicasteri, el títol prové de l’ensenyament del papa Joan Pau II que la dignitat humana es pot entendre com a “infinita”. Això a primera vista sembla una cosa molt bona, però el fet és que aquesta declaració no està a l’altura de la seva pretensió d’afirmar i donar suport a la “dignitat infinita” de totes les persones.

El document malinterpreta i tergiversa el treball acadèmic i científic en les àrees de sexualitat i gènere, entre altres. A més, igual que documents anteriors de l’Església sobre sexualitat i gènere, una vegada més ignora les experiències de persones reals que no s’ajusten al concepte de gènere de l’Església com a només masculí o femení. Us proposo alguns punts de reflexió al voltant d’aquest text.

En primer lloc, la introducció diu que el treball de cinc anys sobre aquest document ha buscat “tenir en compte els darrers avenços sobre el tema en el món acadèmic”. Tanmateix, malgrat tota la seva dissertació sobre “teoria”, el text no aconsegueix involucrar directament a cap teòric, filòsof, teòleg o qualsevol altre acadèmic específic que treballi en el tema del gènere que aparentment vol tractar. No hi ha cap citació de cap font que aquest text vulgui criticar.

En lloc de donar compte d’investigacions reals, aquest document construeix un ninot de palla anomenat “teoria de gènere”, els principis del qual no representen cap teoria o estudi real. La vaguetat del concepte es presenta al mateix temps com un comodí i una amenaça sinistra, que serveix per crear un home del sac a qui témer, però fa poc per promoure un diàleg o una entesa real.

De manera bastant sorprenent, aquest document crea la seva pròpia “teoria de gènere” original, d’acord amb el mosaic de conceptes que va teixint. Aquest monstre anomenat “teoria de gènere”, creat pel Dicasteri per a la Doctrina de la Fe, és problemàtic i incoherent i caldria deixar-lo de banda.

En segon lloc, hi ha una confusió inexplicable entre sexualitat i gènere. Basant-se en l’exhortació ‘Amoris Laetitia’ i en el Catecisme afirma l’ensenyament de l’Església contra la discriminació de les persones gais i lesbianes i demana respecte per a totes les persones “independentment de la seva orientació sexual”. Més endavant el text diu: “Al mateix temps, l’Església destaca les qüestions crítiques presents en la teoria de gènere”, reunint aquests dos conceptes d’una manera que suggereix que estan directament relacionats o que fins i tot són intercanviables. Això suggereix que els autors d’aquest document no entenen ni tan sols els conceptes bàsics de la sexualitat humana: el sexe, la identitat de gènere, la orientació sexual i l’expressió de gènere.

En tercer lloc, aquest document no reconeix la complexitat i la varietat de tractaments i teràpies d’afirmació de gènere per a les persones trans i no binàries. Dedica un paràgraf sencer al “canvi de sexe”, cosa que implica que els autors del document no consideren tota la panòplia de tractaments i teràpies disponibles, prescrits i supervisats mèdicament i psicològicament. Allò que, de manera vaga, es denomina “canvi de sexe” sembla suposar una intervenció quirúrgica, que, de fet, és només una de les formes en què algunes persones trans i no binàries busquen atenció que refermi el seu gènere, i sempre després d’un llarg període de discerniment i consulta mèdica.

Altres cures d’afirmació de gènere fora de la intervenció quirúrgica inclouen la teràpia hormonal o l’ús de pronoms que concordin amb el seu gènere, entre moltes d’altres. És bo que aquesta secció reconegui la realitat de les persones intersexuals (sense fer servir aquesta paraula) i permeti alguns tractaments mèdics per a aquestes persones. Però el final d’aquesta secció reforça un essencialisme de gènere, afirmant que qualsevol procediment de “canvi de sexe”, de fet, no canvia el sexe que se li va assignar a algú en néixer.

Finalment, una cosa continua essent certa sobre com aquest document aborda les persones transgènere i no binàries: no hi ha cap evidència que els autors del document hagin consultat a persones reals de gènere divers, a qui aquesta part del document impacta més directament. Aquesta omissió és una limitació persistent en els textos eclesials, sigui a nivell diocesà o vaticà, i semblaria que contradigui obertament la pretensió d’aquest document d’afirmar la “dignitat infinita” de totes les persones humanes.

De fet, aquest document podria haver estat pitjor. Podria haver estat encara més deshumanitzant, como ho han estat en els darrers anys moltes de les declaracions eclesials sobre les persones transgènere i no binàries. Llegit amb una certa generositat, podem prendre el desig del cardenal Fernández d’abordar “els darrers avenços sobre el tema en el món acadèmic” com un senyal que la conversa no s’ha acabat ni està definitivament resolta. I aquesta esperança es veu reforçada pel fet que, perquè es pugui fer una afirmació tan definitiva, cal un ensenyament directe del mateix Papa, i no una declaració d’un dicasteri. És evident que encara queda molt treball per fer.