La dona, al desert

Avui dia resulta del tot sorprenent llegir alguns escrits dels nostres líders religiosos quan es dediquen a ensinistrar i aconsellar les dones. Un dels nostres caps propers, a falta d’idees pròpies, manlleva les paraules d’un pseudoescriptor religiós mort fa uns quants anys, que es refereix, en un diari, a la mare de Jesús i explica que la seva vida consistia a “escombrar, cosir, anar a la font, fer la bugada, encendre el foc, fer bullir el tupí, pastar el pa de cada dia i parar taula”. “Mentre el fill anunciava la Bona Nova, Maria va viure al desert feinejant a casa seva” (sic). Aquest és el model proposat a la dona i mare. Abans i ara.

En un altre punt, l’autor de l’article afegeix la frase d’un altre escriptor gairebé contemporani. Ve a dir que el fill vigilava molt aquesta bona mare perquè “no va permetre que la glòria humana la toqués ni amb l’ombra” (sic).  Quines coses… A caseta i ben tancada sempre. Abans i ara.

Però com bé sabem, perquè les dones també llegim, escrivim i deduïm, aquesta dona “discreta i reclosa” tenia parents. Els nebots i les seves mares feien pinya darrere del fill de la doneta. Ella, naturalment, sortia amb les amigues, viatjava per anar a visitar cosines prenyades i seguia el fill amb la curiositat natural d’escoltar tantes novetats com ell proclamava. Qui va escriure la primera cita aquí esmentada, no tenia la menor idea de com són les dones. Qui va triar la cita, igualment, d’altra manera no l’hauria posada. I les dues últimes cites, de les que aquí només en figura una, ja resulten esotèriques.

¿Tanta por fem encara les dones a aquest estament que ens volen recloses? ¿Són incapaços de llegir i pair alguna publicació, estudi científic o valoració actual sobre l’evolució de la meitat del gènere humà? Potser encara ens prohibirien el vot, que prou va costar d’obtenir. No esmento noms, no cal, tots n’hi podríem posar. Qui ho vulgui entendre, que ho faci.