4 de juny de 2026

Lliurar-se a la presència de Déu amb el llibre recomanat per Lleó XIV

4 juny 2026

El papa Lleó, el 2 de desembre de 2025, tornant a Roma després del seu viatge a Turquia i el Líban, entre altres confidències als periodistes de l’avió, va dir: “Aquest és un llibre molt senzill… El vaig llegir fa molts anys. Però descriu, per dir-ho així, un tipus de pregària i d’espiritualitat en què un simplement lliura la seva vida al Senyor i permet que Ell el guiï. Si voleu saber alguna cosa sobre mi, aquesta ha estat la meva espiritualitat durant molts anys. Confio en Déu i aquest missatge és una cosa que comparteixo amb totes les persones”.

Era el llibre que presentem: «La pràctica de la presència de Déu» (Albada, 2026). Després d’haver-se referit recentment —maig de 2025, en el centenari de la canonització de tres sants francesos: Jean Eudes, Jean-Maria Vianney i Thérèse de Lisieux— a aquells mestres d’espiritualitat, ara es referia a un gairebé desconegut germà carmelita. De fet hauria estat del tot ignorat si un dels seus dirigits no hagués recollit el seu pensament i algunes cartes.

Qui era, aquell germà? Nat com a Nicolas Herman, a Herimenil, un poblet de la Lorena pel volts de 1614. A 18 anys tingué una experiència mística en contemplar un arbre aparentment mort en ple hivern i pensant com ressorgiria a la primavera. La sotragada va propiciar un canvi en la seva vida; però per camins tortuosos: primer es va allistar a l’exèrcit i participà en la Guerra dels Trenta Anys durant gairebé dues dècades. Una ferida de guerra el deixà coix quan era prop de la quarantena. Profundament trasbalsat pensà convertir-se en anacoreta vivint sol en un bosc i fent penitència de la vida anterior, però molts dubtes de consciència a poc a poc l’encaminaren a una vida religiosa comunitària, i així entrà al nou convent de carmelites de París (actual seu de l’Institut Catholique). Així es convertí en el germà llec Llorenç de la Resurrecció i hi visqué fins a la seva mort en 1691 després d’una vida obscura en treballs en la cuina o en la sabateria del convent.

El pare Joseph de Beaufort fou l’amic i dirigit que recollí el seu pensament. No gaire després de la mort el germà Llorenç, n’edità un llibret amb converses, cartes i alguns pensaments, amb el títol amb què va aparèixer: «La pratique de la présence de Dieu», que duia de subtítol “la millor regla per a una vida santa”. Es va estendre sobretot per països anglosaxons. Ara es presenta la primera edició en català.

El llibre, breu, no té veritable organització interna. Les idees es repeteixen sense ordre i sempre acaben tornant al seu nucli bàsic: la veritable pau interior és fruit de saber-se constantment “davant Déu”. L’exercici pacient i constant d’aquesta realitat acaba donant fruits dolços i permanents.

L’editor, Beaufort, reuní el material que tenia a la seva memòria, fruit de converses amb el germà, en quatre converses, tretze cartes, i sis màximes espirituals, que reflecteixen el seu llegat espiritual. Al final, com un corol·lari, hi afegí una crònica biogràfica. Així es presenta també en l’edició catalana que comprèn doncs quatre parts, amb els continguts que acabem de citar.

El text fresc i gairebé ingenu fa pensar en fragments dels Apotegmes dels pares del desert. El lector s’hi d’acostar amb una actitud correcta. No es tracta de llegir sinó d’interioritzar. L’interès del text no està en la informació, sinó en l’exemple i l’estímul a posar-lo en pràctica. No és estrany que el papa Lleó hi hagi trobat aliment i sosteniment enmig de la seva càrrega de feina i de responsabilitat. Malgrat algun petit detall (alguna errada d’impremta i, potser també de traducció) es llegeix amb gust i profit.