El joc de la guerra

Aterren a Kíiv provinents, principalment, dels Estats Units, França, Gran Bretanya, el Canadà o Austràlia per inscriure’s com a reclutes a les Forces Armades ucraïneses. Tots són joves i, quan arribin al destí, s’uniran a soldats ucraïnesos que, com ells, són excel·lents jugant a la Xbox, la videoconsola de Microsoft. Els han anat a buscar perquè, per la seva perícia amb els comandaments, són els millors operadors de drons militars. El diari The New York Times explica que, per mantenir la moral després de tres anys i mig de guerra, en lloc de medalles i promocions, l’exèrcit ucraïnès ha instaurat una competició que puntua els objectius destruïts i que premia amb els millors recursos les unitats que en sumen més: 40 punts per destruir un tanc, 12 per matar un soldat rus, que pugen a 25 si el soldat és també pilot de drons. A Rússia, les coses funcionen exactament igual, només que les recompenses són en efectiu.

A la pel·lícula Jocs de Guerra, estrenada el1983, el govern nord-americà deixa el control dels míssils nuclears en mans d’una IA quan constata que cap dels soldats operadors de la defensa aeroespacial està disposat a obeir l’ordre d’atac perquè n’entenen les conseqüències. Hi penso en llegir al diari Ara, just el dia de Tots Sants, la predicció de Rafael Loss, expert en tecnologia militar i seguretat a l’European Council on Foreign Relations: “gran part de la guerra s’automatitzarà”, és a dir, es deixarà en mans d’intel·ligències artificials i robots.

La campanya internacional Stop Killer Robots denuncia que en una situació de violència, les màquines no entenen de contextos ni de conseqüències i, per tant, no poden prendre decisions ètiques quan cal fer-ho. Convertir la guerra en un joc de videoconsola és una decisió humana que la imbueix d’irrealitat i, com a resultat, l’allunya de la consciència en la responsabilitat de les morts que executa. Que l’ús dels drons de combat hagi depassat ja l’àmbit del soldat professional i s’hagi colat en la vida d’uns joves que saben jugar a videojocs és, també, una decisió humana. I no hi sé veure el costat ètic.