10 d'abril de 2026

Excuses per buscar un temps de desert en la vida moderna

10 abril 2026

Vet aquí un torbador relat personal de Joaquín Ferrando, un capellà murcià (Cartagena, 1964) molt conegut i estimat a la ciutat on va estar al servei d’una parròquia durant més de 20 anys, que narra la seva experiència de desert, des d’un llunyà moment que, en l’escoltisme, va viure als seus 15 anys d’edat un «dia de solitud i supervivència», amb un entrepà, una peça de fruita, paper i bolígraf, fins a altres ja de més adult, a recer d’algun monestir quan les circumstàncies personals ho exigien. Així va descrivint l’encís i la necessitat de la solitud i del silenci, els seus perills, temptacions i succedanis, en una trama de disset capítols densos, plens de reflexió i en un to que facilita la pregària i el creixement interior.

L’escenari porta el lector a una primera vivència a l’abadia de Silos, la més llarga i detallada (capítols 3 a 12), acabats de complir els 55 anys de vida; a una segona, just després del moment més fort de la pandèmia, al desert de Les Palmes, prop de Benicassim (capítols 13 a 15); i a una darrera al monestir de La Oliva (capítol 16) després d’una fractura d’húmer. Les 3 ocasions són ben diverses i, gràcies a això, l’autor pot fer desfilar davant del lector una gamma àmplia de situacions d’esperit, intuïcions, sofriments, desconcerts, descobertes i consols. Parla sempre en primera persona i sense embuts, amb to sincer i sense emmascarar ni la dificultat de la recerca ni els seus moments lluminosos. És mestre en combinar bé el relat estrictament personal amb l’aprofundiment en els temes tractats.

El llenguatge que fa servir, narratiu, és ric en vocabulari, en un registre literari elevat sense deixar de ser proper, amb força descriptiva i ben amanit amb citacions variades i notes a peu de pàgina. Evidentment, la majoria de bíbliques, però també de força pensadors, amb una preferència notable per Emmanuel Lévinas i Soren Kierkegaard, sovint també amb el papa Francesc, i altres que enriqueixen el text, fins poemes o cançons. Els recursos narratius, sovint, resulten molt expressius. Per exemple, en els capítols 11 i 12, quan parla del «Déu encorbat» que és «una bírria»; o en el capítol 15 quan diu que Déu «té els ulls verds».

La barreja vital d’un capellà que assumeix actualment la responsabilitat pastoral d’una altra parròquia a la capital de Múrcia (que queda descrita discretament en el text) amb un ritme diari atrafegat és una bona tarja de presentació d’aquest escrit autobiogràfic perquè posa en safata a qualsevol persona una invitació a recórrer el camí que ell ha volgut seguir. Precisament, les ocasions o «excuses» per buscar un cert temps de desert a fi de tornar-se a centrar en l’essencial mostren la diversitat de situacions que poden demanar aquesta cura de desintoxicació de l’excés de feina o d’un lliscament involuntari cap a un cert refredament de la força interior. Això queda més clar en el primer exemple, mentre que els altres dos exemplifiquen més aviat una situació d’esgotament després de la pandèmia de la covid, o un moment d’una certa invalidesa física.

Qualsevol lector trobarà en la seva pròpia vida ocasions similars que hi guanyarien molt amb una cura de desert més o menys intensiva. La lectura d’aquest llibre-testimoni li pot resultar d’utilitat i resulta del tot recomanable si el desert ha de ser més simbòlic i interioritzat per manca d’altres possibilitats. En resum: un llibre que es fa llegir i que pot obrir els ulls a aspectes que ens passen per alt sovint en la vida ordinària, plena d’activitat i de sorolls de tota mena en la nostra societat.