8 d'abril de 2026

El lloc sagrat: un testimoni personal lúcid i incisiu

8 abril 2026

Aquest és el primer llibre d’una escriptora jove, que ja s’ha donat a conèixer fa un temps en articles d’opinió, amb un estil molt personal i atractiu. Ara, però, es tracta d’un intent més seriós que contrasta amb la cara riallera (i no ens referim únicament al rostre visible) a què ens tenia acostumats per exemple al diari digital Núvol. Ara és una confessió en tota regla, a l’estil de les Confessions de sant Agustí. El tema, seguint el camí iniciat pel sire de Montaigne, és «ella mateixa» o, per dir-ho millor, una part substancial de la seva vida viscuda, perduda i retrobada (en el Temple). Sí, és el relat del seu camí personal quan és a ran de la trentena.

Per fer-ho, s’ha empescat un recurs magnífic, a què al·ludeix el títol. Hi ha «un lloc sagrat», separat i valuós on trobar i retrobar la pròpia vida. En onze capítols, com fent servir un estri de localització, aquell «lloc» és descrit amb les característiques d’onze «llocs» que el representen i l’exemplifiquen, cadascun a la seva manera: la capella de l’escola de la seva infància; l’església de Santa Maria de Llerona; l’església-tenda de Taizé; l’ermita de Damunt, de Folgueroles; «l’Ascensor»; el santuari del Miracle; la catedral de Solsona; la capella del «Socós», de Centelles; la Seu Vella de Lleida; l’abadia de Montserrat i l’església de Sant Esteve de la Garriga.

Com la mateixa autora ho fa notar, els capítols són força diversos, escrits durant un període d’un any natural, però un any llarg en peripècies interiors. Aquesta diversitat —creiem— no enlletgeix el relat; més aviat li proporciona unes dimensions més reals i creïbles.

Creïbles, d’això es tracta en el fons, ja que el text és un testimoni del camí interior d’una persona, iniciat en la infància, extraviat i retrobat sempre en el moment oportú, fet sota l’empara d’Aquell que s’amaga, s’insinua, resplendeix per un moment i roman sempre com un caliu de brasa.

Cada capítol —cada «lloc», doncs— resulta agradablement inesperat. Els gran temes antropològics i culturals hi treuen el cap quan no te’ls esperes, i passes, sense una clara connexió directa, de la calidesa de la infància, tan aviat paradís recordat com destí final a retrobar; a la relació entre fe i cultura, entre carcassa i contingut, entre museu i flama viva; o d’una adolescència disbauxada a una pregària com a presència propera i segura. ¿El valor del silenci enmig del soroll? ¿La qüestió nacional catalana i les seves arrels cristianes? ¿Les dificultats en la transmissió d’una fe religiosa? Aquests i altres temes hi apareixen en aquest recorregut de geografia interior, tractats de manera sempre respectuosa, però «confessant».

Ens costa d’imaginar què passaria si aquest llibre «queia en mans» del nostre jovent, del jovent d’aquest nostre país secularitzat. Es fa difícil de calibrar-ne la reacció… Potser alguns obririen uns ulls com a plats perquè mai no havien pensat en res de semblant; potser altres el deixarien de banda amb gest de «això no toca» o potser a altres se’ls obriria la gana, una gana abans mai experimentada… ¿Qui ho pot saber? Suposem que l’autora s’ha proposat oferir un testimoni personal, lúcid, incisiu, ple de respecte, però carregat d’intenció. És clar que li desitgem que l’encerti, en moments de tants de dubtes. ¿Arribarà, però, aquest missatge als qui en tenen més necessitat?

L’autora insinua que el seu escrit respon al seu «mapa interior», però que tanmateix és a la vegada una invitació perquè cada lector es faci el seu. En un món tan canviant, on el verb romandre té mala premsa, on tot gira sense aturador, no hi ha alguna cosa d’estable, ¿que ens pugui aguantar? Aquest serà el nostre «lloc sagrat». El necessitem com el pa que mengem. L’autora hi fa una aportació noble i directa, jugant-s’hi la pell. És molt d’agrair.