Entre el rosari i el micròfon: la fe que Rosalía va respirar de nena

Hi ha imatges que no s’esborren fàcilment. Una nena asseguda al costat de la seva àvia, amb les mans menudes entrellaçades sobre el genoll, murmurant el parenostre com si fos una cançó secreta. Darrere, una ràdio antiga que escup boleros, una estampa del Sagrat Cor que mira des del menjador, i aquell silenci que només coneixen les cases on la fe és un costum més que un discurs. En aquest ambient va créixer Rosalía, abans que el món l’anomenés diva, abans que el seu art travessés fronteres. Allà, entre l’olor de cera i les processons de poble, va aprendre —sense saber-ho— a conjugar la llum i el misteri.

Quan Rosalía parla avui d’una “set que només Déu pot saciar”, no és només una confessió moderna embolcallada de mística pop. És el ressò d’una herència callada, d’aquelles pregàries que una àvia li va ensenyar sense teologia, només amb gestos. El gest de fer el senyal de la creu abans d’anar a dormir, el gest de deixar una espelma davant la Mare de Déu perquè “protegeixi als teus, nena”. I potser, d’alguna manera, és d’aquests gestos d’on neix LUX, el seu nou treball: un retorn a aquell llenguatge antic que combina la reverència i la ferida, la música i el silenci.

A Sant Esteve Sesrovires, la fe no és un tema per debatre: és una presència discreta, una olor de missa major i de diumenge tranquil. L’àvia de Rosalía, com em diuen, hi conserva encara la fe viva. No és difícil imaginar-la, orgullosa i perplexa alhora, veient la seva neta vestida amb vel blanc a les fotografies de promoció, convertint la iconografia catòlica en un llenguatge d’avantguarda. Allò que per a uns és provocació, per a ella potser és homenatge: la continuïtat d’una oració que, amb el temps, ha trobat nous ritmes i noves paraules.

El bisbe de Sant Feliu, Xabier Gómez, en la seva carta oberta, parla de Rosalía com d’una artista en travessia espiritual, “com un missatge dins d’una ampolla”. I potser té raó: hi ha en la seva obra una mena de naufragi bell, una recerca que no troba port però tampoc no defalleix. En aquest sentit, el seu art s’assembla a la pregària: comença en el buit i s’omple de sentit només quan es pronuncia amb sinceritat.

Els ambients catòlics que Rosalía va respirar de petita no la van convertir en una devota ni tampoc en una iconoclasta. Li van donar, potser, una cosa més profunda: el sentit del sagrat. Aquest tremolor interior que es desperta davant del misteri, aquesta consciència que el món —i l’amor, i la música— són més grans del que podem comprendre. Quan canta, Rosalía sembla buscar aquesta frontera entre el cel i la carn, entre el soroll del món i el silenci de Déu.

LUX no és una missa, però tampoc és només un disc. És el fruit d’una memòria espiritual que, en el fons, encara batega amb la cadència d’aquell parenostre de nena. En cada nota que allarga amb emoció hi ressona una pregària antiga, transformada per l’electricitat del segle XXI. I potser aquesta és la veritable gesta de Rosalía: haver sabut portar al pop el batec d’una fe domèstica, íntima, viscuda a cau d’orella.

Al capdavall, entre el rosari i el micròfon, hi ha el mateix impuls: el desig de parlar amb l’invisible. I potser, com deia el bisbe, la resposta no és a fora, sinó a dins seu —allà on la llum, la música i la infantesa continuen pregant sense dir-ho.

Xavier Pete Vega
Periodista i redactor en cap de l’Agència Flama
@petexavier