El tango dels dos Papes

Quan una pel·lícula està basada en fets reals, és inevitable fer comparacions entre la cinta i la realitat històrica. Això passa també amb The Two Popes (Els dos Papes), del brasiler Fernando Meirelles, sobre l’encontre entre Joseph Ratzinger i Jorge Bergoglio, en el context de la històrica renúncia del primer al papat. Però no hem de perdre de vista que ens trobem davant d’una obra artística, i no davant d’un documental. Els personatges d’una ficció no han de ser veraços, sinó versemblants, és a dir, prou creïbles com perquè l’espectador tingui la il·lusió que no són representacions, sinó éssers de carn i ossos.

Dos actors en estat de gràcia, Anthony Hopkins com a Benet XVI i Jonathan Pryce en el paper del futur papa Francesc, ens fan l’efecte de trobar-nos al davant dels seus referents en el món real. El cert és que no deixen de ser personatges inventats, al servei d’una faula. Això no és una crítica. És com ha de ser. Tot i que no vol dir que no s’assemblin als éssers que els inspiren perquè, com diria Mario Vargas Llosa, l’artista s’ha de documentar per a mentir millor.

El primer cara a cara entre tots dos protagonistes resulta molt poc prometedor. No estan d’acord pràcticament en res! Benet apareix com un típic alemany, disciplinat i ortodox. No és per caprici ni per casualitat que l’anomenin el “Rottweiller de Déu”. Quan es troba amb Bergoglio, fa justament això, és el gos guardià de l’ortodòxia. Sotmet el seu hoste a un impecable tercer grau, a la recerca de possibles desviacions en la seva doctrina. Però, sortosament, la pel· lícula fuig de qualsevol forma de maniqueisme. Ratzinger és conservador, fins i tot autoritari, però mai no és odiós. L’admirem pels seus moments d’indubtable grandesa, i sentim tendresa per aquella rata de biblioteca immersa en una missió que a estones el supera. Podem no compartir les seves idees, però no podem dubtar de la seva autenticitat. A la vida real, Benet XVI també és així: didàctic, professoral.

Benet XVI no renuncia al papat perquè sí. Ha reflexionat a fons abans de prendre la decisió, ha pregat molt. Sap que farà un pas polèmic, però pensa que és el millor per a l’Església. Amb tot, aquest no és el seu problema més gros. Acostumat des de jove a saber exactament què espera Déu d’ell, ara és incapaç d’escoltar la seva veu. Aquella nit obscura que travessa el sumeix en la perplexitat, fins i tot en l’angoixa. Hi ha un moment en què ell, en general tan equilibrat, alça la veu i exclama gairebé amb desesperació: “Jo crec en Déu”. Malgrat la seva fèrria adhesió als dogmes, no funciona a partir d’una raó matemàtica, sinó d’un “logos” que té cor. Creu pels arguments i també perquè vol creure, i cerca, enmig del silenci, un senyal. El trobarà on menys l’espera, en l’arribada d’un Bergoglio que fa de catalitzador de la seva transformació. Ratzinger comprèn aleshores que canviar no vol dir transigir.

Cap al final del llargmetratge, el papa Ratzinger, en una escena fortament lírica, es barreja per sorpresa amb els turistes que visiten el Vaticà. Es tracta d’un moment molt simbòlic: l’ancià intel·lectual, per un moment, abandona la torre d’ivori dels seus llibres i s’atreveix a assaborir la vida que, com ell mateix reconeix, no ha assaborit prou. La gent, agraïda, l’aclama. És un instant de felicitat, de plenitud. Més enllà del càrrec i de les seves servituds, veiem l’ésser humà. Un ésser humà que, finalment, experimenta un alliberament després d’anys de dur la pesada càrrega del poder. Poc després, quan es fa efectiva la seva renúncia, la banda sonora, amb la cançó “Blackbird” dels Beatles, subratlla la idea que Benet XVI ha trobat el camí que necessitava. Com la merla del tema de McCartney, ha recollit les seves ales trencades i ha après a volar.

Els dos protagonistes, superat l’inicial recel, convertits en amics íntims, s’acomiaden d’una manera que hauria pogut ser ridícula i resulta sublim. Bergoglio ensenya al prussià Ratzinger a ballar el tango; per una vegada veiem com Ratzinger es deixa anar. Això sí, de manera maldestra. Com el Benet XVI de la vida real, es troba com un peix fora de l’aigua en els banys de multituds. L’escena és còmica i tendra alhora: al darrere hi ha una profunda teologia per la qual es valora allò que és terrenal i se’ns recorda que la fe no està en contradicció amb el bon humor. “A sant Francesc li agradava molt ballar”, diu l’encara cardenal argentí, potser perquè, com a bon capellà, té la necessitat de trobar una justificació religiosa per a tot.

La pel·lícula afronta els escàndols que van afligir el Vaticà durant el pontificat de Benet XVI, en especial els casos de pederàstia. Durant la seva confessió amb Bergoglio, Ratzinger demana perdó per no haver fet prou davant els abusadors, cosa que Bergoglio escolta sense poder evitar escandalitzar-se. La cúria tampoc no en surt gaire ben parada. Quan Bergoglio suggereix reformar- la, Benet XVI li contesta amb un comentari sarcàstic per desitjar-li bona sort. A diversos crítics, la cinta els ha semblat massa lleugera en el tractament d’aquestes qüestions difícils. Però és cert que evidencia sovint una gosadia insòlita en una pel·lícula comercial. En moltes ocasions, un breu apunt és suficient per dir moltes coses. Quan Ratzinger lloa a un dels seus antics col·laboradors, el seu interlocutor replica amb una frase breu i demolidora: “Ara és a la presó”. ¿Necessitem més explicacions per entendre?

A priori, podem imaginar-nos que el director no es va atrevir a tractar la polèmica actuació de Bergoglio durant la dictadura argentina. Depèn de quines fonts es consulten, apareixen dues persones molt diferents. Una, l’home que va col·laborar amb el règim militar.

Aquesta va ser la versió, per exemple, del periodista Horaci Verbitsky en el llibre El silencio. Aquest personatge no té res a veure amb el Schindler del Con Sud que apareix a La lista de Bergoglio, de Nello Scavo, un treball prologat per Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau en reconeixement a la seva lluita pels drets humans en temps de el règim de Videla.

Segurament no hauríem d’escollir entre totes dues versions de la mateixa persona: en aquells temps foscos, Bergoglio, com a superior dels jesuïtes del seu país, va haver de prendre decisions difícils i a vegades discutibles. En especial, pel que fa a dos membres del seu orde, Franz Jalics i Orlando Yorio. Tots dos van ser capturats pels militars i sotmesos a tortura. Yorio, ja difunt, sempre va considerar que Bergoglio l’havia traït. En canvi, Jalics va dir en públic que no considerava que l’actual Papa fos el responsable del seu calvari. Potser algun dia sabrem extensament la reconstrucció dels fets que fa en la intimitat.

The Two Popes (Els dos Papes) proposa una revisió no gaire complaent del conflicte entre el cap dels jesuïtes argentins i els seus dos religiosos rebels. El primer apareix com un home amb bones intencions, però en el fons mediocre i covard. No pot suportar que la seva autoritat es vegi qüestionada, i per això actua des de l’orgull. Quan castiga la falta disciplinària, arrabassa a la parella de jesuïtes la protecció de l’Església davant de la persecució de l’exèrcit. En canvi, Yorio i Jarics són retratats com a dos homes valents, decidits a tot per a ser fidels a les seves conviccions cristianes. Si es troben on són, no és per a protegir-se ells mateixos.

A partir d’aquells moments dramàtics, Bergoglio arrossega un fort sentiment de culpa. Sap que no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, i així ho admet davant de Ratzinger, qui li recomana d’aplicar-se ell mateix la misericòrdia que predica als altres. ¿Van succeir així les coses? En el fons tant és. El que importa és la capacitat d’aquesta història de redempció per emocionar-nos.

La trama es basa en el contrast entre la figura conservadora i la progressista, cada una encarnació d’una manera d’entendre l’Església. Però aquesta dialèctica dreta/esquerra, en el fons, es revela fal·laç. Fernando Meirelles deixa molt clar que és Ratzinger qui fa possible Francesc, i que aquest darrer no es troba tan lluny del seu antecessor, per qui sent una profunda veneració. I és que la pel·lícula no se situa en una dimensió política, sinó religiosa. Tant és el que pensis, el que importa és la teva obertura a l’Altre i la teva disposició a escoltar els senyals de Déu. D’un Déu misericordiós. En certa manera, la història de tots dos pontífexs no deixa de ser una excusa per a parlar del que realment importa: l’amistat i el perdó.

Francisco Martínez Hoyos
Doctor en Història
@FranciscoMartn1