Menu
26 d'abril de 2024
A la vida hi ha moltes situacions en què prendre partit és complicat, unes vegades perquè les situacions són plenes de matisos, i altres perquè les conseqüències no són evidents. No obstant això, pel que fa al cas de Mória, el camp de demandants d’asil a l’illa grega de Lesbos, hi ha una enorme coincidència que la seva existència és una vergonya inexcusable per a Europa, i més concretament per a Grècia. Polítics de tot color i rang han expressat la seva disconformitat amb aquest lloc. Llavors, ¿per què segueix obert? ¿Per què segueixen milers de persones atrapades en aquest infern?
Hi ha situacions que exigeixen respostes complexes i altres que tenen explicacions força senzilles. Mória s’explica amb molt poques raons. No és un assumpte gaire sofisticat. Llavors, ¿per què no es resol? ¿Per què no s’arregla? ¿Per què no desapareix?
Mória existeix, en primer lloc, per dissuadir. Es tracta que els milions de sirians que es troben a Turquia, o els milers de persones que han arribat fins a Turquia des d’altres llocs del món, sàpiguen que entrar a Europa no és tan senzill. Que primer caldrà passar mesos, fins i tot anys, en condicions deplorables abans que algun raig d’esperança il·lumini el camí a la Unió Europea. La mínima seguretat que s’ofereix a Mória es veu castigada amb condicions penoses de vida. Condicions inacceptables des de cap criteri dels establerts als estàndards de recepció que recull el sistema europeu d’asil.
I la dissuasió serveix per a poc perquè segueixen arribant persones. Com es veu en llocs tan diferents com Ceuta i Melilla o els Estats Units, les fronteres no són infranquejables, al contrari, s’han inventat per permetre l’accés, per això reduir a zero la migració és una quimera impossible. I mentrestant, milers de persones segueixen patint perquè se les ha convertit en objectes dissuasius.
Mória existeix perquè així ho ha decidit el govern grec i així ho manté des de fa cinc anys. Mória podria desaparèixer demà mateix si el govern grec així ho decidís. També podria ser diferent: més segur, més net, més ordenat. Podria ser un lloc decent. Però el govern grec no ho vol. El govern grec ha mantingut milers de persones en condicions deplorables, mai no ha estat un secret. Mória és un dels camps de refugiats més fotografiats del món i del que s’han escrit més cròniques. Tothom sabia, i sap, el que passa allà. El govern grec també, és clar. Però va decidir mantenir-lo i segueix entestat en aquest esforç. ¿Per què? Perquè vol fer servir les persones allà acollides per dissuadir-ne altres de venir, perquè espera que el sofriment i les penúries facin que algunes persones es trenquin en el seu ànim i demanin tornar, abandonant la seva intenció d’instal ·lar-se Europa, i en darrer terme, perquè pensa que aquests milers de persones no haurien de ser allà, que Grècia no té perquè carregar amb aquesta responsabilitat i per això limita els seus esforços al màxim.
Grècia està obligada, pel sistema comú d’asil, a processar les sol·licituds d’asil dels que han arribat a Europa a través del seu territori. No és cap novetat, és així des de 2003. Però com qualsevol procediment administratiu, es pot fer bé o malament, de pressa o a poc a poc. A Mória els procediments són lents, molt lents, molts mesos d’espera per a una entrevista, més mesos per a una resposta. Això no ho reconeixerà ningú, però actuar així està pensat per provocar la desesperació i l’abandó. Dissuasió més desesperació és un còctel demolidor.
Mória existeix perquè la resta dels països de la UE, i la mateixa Comissió, així ho han acceptat. Tots saben el que passa, allà no hi ha sorpreses. Però la solidaritat i la responsabilitat dins la Unió estan en hores baixes. La Comissió al·lega, i és just reconèixer-ho, que són desenes de milers els que han passat per Mória i ara són a diferents països de la UE. És la satisfacció del deure complert. Però no és suficient, més de dotze mil persones esperen una resposta. I en seguiran arribant. Europa ha de refer la seva política de migració i asil, i això és molt més fàcil de dir que de fer. Lamentablement la migració s’ha convertit en una arma llancívola en el debat polític, l’última cosa que hauria de ser. Perquè la migració no és una mercaderia més, no es pot tractar com les importacions de fruita o les quotes de pesca. Són persones, i mereixen el màxim reconeixement. I més lamentable encara, l’asil —una cosa de què ens podíem sentir legítimament orgullosos els europeus— s’ha difuminat, s’ha rebaixat la seva noble ambició —la de protegir— per convertir-lo en un batibull de procediments i resolucions incapaç de reconèixer la por i la persecució.
Mória existeix perquè la societat civil és molt feble. Fa anys que clama, en va, per una resolució que posi fi al patiment de tantes famílies. Mória, com tantes situacions injustes, és resistent a qualsevol intent de canvi, fins i tot és resistent al foc: en unes poques setmanes s’havia replicat. Mória és resistent a la denúncia, als manifestos, a les cartes, als reportatges de joves periodistes i vells fotògrafs. Mória pot amb tot perquè la societat civil, les ONG, les associacions, els col·legis, les universitats, les parròquies, els voluntaris, la gent de bona voluntat, tots junts o per separat, tenim poca força. La denúncia és un exercici imprescindible en una societat que no vol perdre la seva dignitat, però la denúncia sola no aconsegueix la decència. Per ser decents ens hem de comportar com a tal, no n’hi ha prou amb la intenció.
Mória existeix perquè hi ha guerres a l’Orient Mitjà. I la comunitat internacional ha estat incapaç d’aconseguir la pau, o almenys l’estabilitat, en aquesta zona del món. Tots han preferit alimentar el foc en comptes d’apagar la foguera. I milions de persones ho han perdut tot. I per això han fugit, i per això necessiten refer les seves vides. La guerra a Síria va ser l’últim brot d’una primavera que no va arribar a quallar. I mentrestant, Rússia juga a seguir sent potència, la UE s’encalla en les seves tensions internes i els Estats Units decideixen que ja no els interessa aquest món sinó com fer casa seva més gran. La guerra de Síria s’ha convertit en un tauler de múltiples interessos, pràcticament impossibles de conciliar, i la perspectiva que es prolongui en el temps, amb la violència i brutalitat que ha adquirit, hauria de ser un estímul per no deixar de buscar la pau.
Mória existeix per a la nostra vergonya. Perquè ens adonem que és molt fàcil robar la dignitat i generar injustícia. Que això no només passa en altres llocs de món, sinó que també passa aquí, a la confortable Europa. Només ciutadans avergonyits i informats podran mobilitzar l’opinió pública en un mode nou que aconsegueixi que els nostres líders polítics valorin més la desaparició de Mória que aquest càlcul a curt termini, i erroni, que porta a sostenir les actuals condicions indignes que busquen la dissuasió i la frustració.
Mória existeix per al dolor i el sofriment dels que hi són. No té més finalitat, no cal per a res. Elles són les víctimes innocents de tot el que gira al seu voltant. Només el seu afany de superació i la seva resistència ofereixen una mica de dignitat en tot aquest drama. Les persones que són allà no són herois, tampoc són sants, són víctimes de la guerra i de la pobresa. Unes podran quedar-se a Europa perquè podran demostrar la por raonable a tornar al seu país, d’altres no podran, i seran retornades al país d’origen o a un tercer. Tot és possible, els procediments hi són per aplicar-se. Però per fer això, per aplicar la llei, Europa no necessita humiliar, denigrar i maltractar ningú. Respectar la dignitat de l’altre ens dignifica a nosaltres també.
José Ignacio García, SJ
Jesuïta i director del Servei Jesuïta als Refugiats a Europa
