Menu
2 de maig de 2024
¿De quina manera ha volgut orientar les línies vertebrals d’aquest seminari, que comença aquest divendres 5 d’abril a les 18 hores?
Avui en dia, al món en què vivim, hi ha una problemàtica ètica, tenint en compte el dolor i la injustícia que hi patim. Per això, és necessari preguntar-nos també com es continua pensant en el bé des d’un punt de vista filosòfic. Al seminari, el meu plantejament serà fer un recorregut des dels inicis de la filosofia occidental —més concretament, des de Sòcrates i la seva dimensió ètica i política— fins a l’actualitat (una era anomenada postmetafísica), passant per les aportacions fetes per Aristòtil i la tradició cristiana en relació amb les virtuts morals. Això últim, de fet, ja serà dissabte a les 10 hores.
Això serà interessant fer-ho a través d’una frase molt estudiada en el camp de la filosofia com és “no es pot donar un ganivet a un infant”, la qual ens ve a dir que la qüestió del coneixement de la veritat està associada a la idea de saber fer el bé —qui diu a un nen, diu a una persona depravada que és capaç de fer qualsevol bogeria amb un tanc de guerra.
Un segon pas del seminari serà, posteriorment, repensar com han estat les relacions entre les virtuts ètiques i les virtuts intel·lectuals i llegir, en aquest terreny, les aportacions que hi han fet filòsofs tan diferents entre ells com van ser Johan Gottlieb Fichte, Søren Kierkegaard o Ignacio Ellacuría, els quals van demostrar que la veritat ha de fer-se i és una acció ètica. Una acció de responsabilitat, de justícia i de compromís. Finalment, el seminari acabarà, dissabte a les 16:00 hores, amb diverses pinzellades sobre la paciència i la fortalesa enteses com a virtuts filosòfiques cardinals en temps com els actuals.
¿Per què ha volgut alterar l’ordre de les paraules en la primera part del títol del seu seminari?
Perquè volia crear la reacció que ha tingut vostè en llegir l’enunciat i, per tant, generar aquest dubte, que serveix per accedir al que diré ara. És obvi que la construcció correcta seria que es coneix la veritat, d’una banda, i es fa el bé, de l’altra. En el fons, aquest doble discurs que afecta la teoria del bé i la teoria de la veritat cal que es faci de manera conjunta, al mateix temps, perquè, si no és així, podem acabar tenint una veritat que no tingui res a veure amb el bé (i que ens porti, així, a fer el mal) i una idea del bé que s’adapti a un fet acceptat per imperatiu històric, sense saber si de debò és correcte. Per tant, “conèixer el bé i fer la veritat” significa que les dues teories han de fer-se alhora; de fet, la importància d’aquesta frase es troba, precisament, en la conjunció que uneix les dues idees.
¿Quan s’activa una guerra al món, com s’articula aquesta dualitat en la ment de qui en dona el primer pas?
Quan comença una guerra, com diria el filòsof jueu Emmanuel Levinas, deixen d’existir discursos i passen a haver-hi forces irracionals que es desboquen per tot arreu. La guerra és l’antifilosofia. O l’antiètica. Desgraciadament, la vinculació de la veritat amb els polítics que es troben en aquestes situacions de conflicte és gairebé nul·la; estem vivint en una època en què la vocació política s’ha desintegrat per complet, cosa que ha obert la porta a discursos que apel·len a emocions primàries (a la por, a la ira, a la violència, a la dualitat entre bons i dolents, etcètera), és a dir, a estadis totalment irracionals. Això, malauradament, passa a Ucraïna, a Israel, a països de l’Àfrica i en altres punts del planeta.
Aristòtil deia que la veritat no es pot dir en singular i hi ha, per tant, diferents maneres de viure la veritat.
Sí, ho va dir i comparteixo amb ell que no és el mateix la veritat química que la veritat religiosa, per posar dos exemples: no es pot comparar la veritat que hi ha en la composició química de l’aigua amb la que es desprèn del sentit del sofriment. Hi ha qui pot considerar que Déu és amor, tal com manifesta la tradició catòlica, i comprendre que tot aquell qui no pensi igual és un pagà i ha de morir. El segon aspecte, però, no es desprèn necessàriament del primer: es pot creure això sobre Déu, però en les maneres de viure aquesta veritat la filosofia hi tindrà molt a dir. Hi ha maneres de viure la veritat que són contràries a la veritat mateixa.
Benet XVI, amb un magisteri per continuar descobrint a pesar de la seva mort, va deixar dit a l’encíclica Caritas in veritate que existeix una relació entre la veritat i el bé fonamentada en la caritat, convertida en amor. Deia que l’amor en la veritat és la força que impulsa la humanitat. ¿L’ha llegit?
Sí. Vaig llegir-la a la Facultat de Teologia de Granada. Crec que la manera de passar per la vida no pot ser altra que portant intrínsecament l’amor al nostre interior per fer el bé. Per als cristians, no hi ha cap veritat superior a la idea que Déu és amor. L’amor és l’únic camí, la veritat capital. Fins i tot, per sofrir la injustícia. El debat que s’obre a partir d’aquesta teoria, de la qual també ha parlat Francesc, és com ha d’abordar l’Església catòlica el pensament d’una persona que no s’ajusti a la veritat cristiana, és a dir, com vehicular l’amor envers una posició on la veritat no coincideixi amb la veritat clàssica.
¿La humanitat sap què és la pau?
La pau és el lloc on mai no hem estat, com diria, novament, Levinas. De moment, no hi hem arribat, però sabem quin és el camí per fer-ho.
¿La paciència i la fortalesa són virtuts tant clàssiques com actuals?
Totalment. Són virtuts molt necessàries, avui dia. En un món ferit, cal paciència per no desesperar-se i no acabar els conflictes de la pitjor manera possible. Cal paciència i dedicar temps a la reflexió, a la lectura o al fet inútil, com diria el filòsof Nuccio Ordine. I cal, també, fortalesa per no sucumbir a tanta maldat.
Xavier Pete Vega
Periodista i redactor en cap de l’Agència Flama
@petexavier
