¿Hi ha un dia internacional de les cuidadores pressionades?

Si existeix, deu ser avui, perquè així m’he sentit: collada per totes bandes. Per una part tinc la meva tieta, molt estimada, 97 anys, a l’hospital. Amb aquesta incertesa que provoca una persona molt independent i gelosa de la seva pròpia autonomia. Traduït vol dir que rebutja tot ajut. Viu sola en un apartament amb serveis compartits, cosa que ja és de per si un bon suport, però potser convindria anar més enllà. Fa patir, no tant per la incidència que l’ha duta a l’ingrés hospitalari, sinó per com podem trobar una manera d’ajudar-la que no la faci sentir controlada. Difícil, d’entrada, quan la por al control està molt interioritzada i quan comencen a presentar-se algunes esquerdes cognitives. D’altres familiars veuen molt clar el diagnòstic i també les sortides i em diuen que soc massa prudent. No els falta raó, però jo em resisteixo a forçar la màquina. O sigui que en aquests moments, a l’hospital i a punt de sortir, tenim la incertesa de com anirà tot quan torni a casa. Em sento més aviat impotent i força pressionada, per la realitat i per la família. 

Enmig de tot això, el meu cunyat amb discapacitat, que viu en una llar residència fora de Barcelona, ha passat mala nit. És propens a la descomposició i n’ha tingut. A quarts de vuit del matí, camí de l’hospital per veure la tieta, rebo una trucada: que el passi a recollir perquè no s’ha trobat bé, perquè els matins no es pot quedar a la llar perquè és tancada (i perquè el pressupost de la Generalitat no dona per a més). Tracto de driblar la situació: ¿Té febre? No. ¿Continua amb descomposició? No. ¿Vòmits? No. ¿Té gana? Sí. Primera ensopegada: el protocol de la llar diu que la família se n’ha de fer càrrec en aquests casos i l’ha de dur al metge. Finalment acordem amb l’educadora que el noi anirà al taller, com cada dia, i que si allà no es troba bé, l’aniré a recollir. Ho he de fer jo, perquè el meu marit és a Itàlia i no se’n pot fer càrrec.

Truco al taller i explico la situació perquè n’estiguin al cas. Després de quinze o vint anys, ja saben que aquesta mena d’indisposició és habitual en ell. Em truquen i rondinen, però accedeixen a quedar-se’l quan els explico que soc a l’hospital, pendent de la visita mèdica de la tieta, que he d’anar a casa seva a buscar-li unes coses i que si el metge li dona l’alta, seré jo qui l’haurà d’acompanyar i garantir que ho tindrà tot a punt.

Però l’alegria dura poc. A les 11 rebo un missatge: el protocol diu que el que ha tingut en Jordi pot ser una malaltia infecciosa, i que el passi a buscar. No li han fet cap anàlisi covid. Deixo la tieta a Barcelona i vaig a Viladecans a buscar-lo. Està eixerit com un gínjol. Un cop a casa li faig el dinar, el deixo sol i torno a marxar a Barcelona, a l’hospital. Cap a les quatre torno a casa, recullo el cunyat i l’acompanyo a la llar-residència. Si passades 24 hores a comptar des de les 6 del matí d’avui no ha tornat a tenir descomposició el puc tornar al taller.

Protocols comprensibles, però que quan s’apliquen inflexiblement son un pal total. Jo intento no atabalar-me, prioritzar segons el meu criteri i fer una cosa rere l’altra, però avui m’he sentit estirada de totes bandes simultàniament. En el cas del cunyat, em sembla que amb una mica menys de protocol i una mica més de sentit comú haguéssim pogut anar millor. I és que al final, amb protocols o sense, qui acaba entomant els problemes són les famílies. Amb xàfecs on no valen els paraigües. He arribat a casa derrotada.