Arrencar les males herbes?

No és difícil llegir la paràbola de les males herbes (Mt 13,24-30) amb ulls actuals, i és bo de fer-ho i d’aprendre’n algun ensenyament. En el nostre món s’hi poden trobar coses bones i també coses dolentes: injustícies, inhumanitats, comportaments i decisions que fan esgarrifar. I hi ha també aquells que volen erradicar aquestes injustícies. De fet, la major part de les revolucions i les guerres que coneixem, recents i actuals, troben la seva justificació en les ganes de suprimir tantes injustícies inacceptables. Són els “servents fidels”,  buscadors d’una vida humana més justa per a tothom: “Voleu que arrenquem les males herbes?” Probablement no seria difícil trobar expressions semblants en tants i tants conflictes, tots justificats en la necessitat de lluitar contra els causants del mal.

El Senyor impedeix arrencar les males herbes. La posició de Jesús davant la barreja del bé i el mal en el món no és anecdòtica. Forma part de la seva posició davant els conflictes en la  convivència humana: el perdó, la negació de tota violència, l’amor als altres, també els enemics. De fet, la posició de Jesús en la paràbola de la mala herba no té predicament, ni tan sols entre els cristians. No podem saber si en la història hi ha hagut decisions preses a la llum de la paraula evangèlica. El que sí que sabem és que sovint s’ha prescindit del consell evangèlic i han esclatat violències terribles amb la justificació d’erradicar injustícies i maldats.

Seguint la reflexió sobre el tema, trobem que sovint s’ha justificat la violència  revolucionària fent la llista dels efectes positius que s’han aconseguit: la seguretat social, les vacances, el descans setmanal. Fins i tot els cristians seguidors de l’Evangeli han valorat positivament aquests avenços assolits amb revolucions i guerres molt greus.

Fa la impressió que en l’ADN de la modernitat hi ha, des del punt de vista ètic,  una evidència pregona; l’existència de la injustícia i del patiment dels innocents justifica la revolució armada i violenta. L’Evangeli rebutja aquesta justificació, però encara caldrà un camí llarg per entendre-ho.

La paràbola de les males herbes provoca encara una última reflexió. Sembla que hi ha una certa contradicció entre la negativa a arrencar les males herbes i la missió de Jesús ressuscitat als deixebles: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus” (Mt 28, 18-20). I no és només que l’amo “dóna permís” als servents fidels per arrencar les males herbes sinó que sembla que ell mateix envia a fer-ho ¿No hi ha una contradicció entre la missió evangelitzadora de l’Església i la negativa a intervenir en un món on hi ha de tot, bo i dolent?  Precisament aquesta pregunta ajuda a entendre de manera precisa quina és la missió de l’Església. L’Església no està enviada a arrencar les males herbes; està enviada a  proclamar l’Evangeli de l’amor, la pau i el diàleg, per tal que tots es converteixin en el cor i creguin en l’amor i la pau. Jesús no ha vingut a arrencar res; davant d’un món amb tantes injustícies i inhumanitats, no promou l’agressió contra el dolent sinó l’anunci d’un Esperit nou, al qual crida tothom,  el de la conversió, l’amor i el perdó. Sens dubte, aquest discurs sembla una utopia impossible, fins i tot sembla ridícul davant els plantejaments inevitablement violents del nostre món social i polític. Però, com a mínim, ja sabem, horroritzats, el que pot provocar una actitud disposada a “arrencar” el mal que sempre són els altres. El mal que cal arrencar és la incapacitat de perdonar, d’estimar i de dialogar. L’única actitud cristiana i positiva davant les males herbes és viure i anunciar el perdó i l’amor.

Gaspar Mora
Prevere de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat. Doctor en Teologia