Menu
27 d'abril de 2024
La raça humana s’embriaga d’ego fàcilment, quan li desapareixen els límits. Li passava a Xerxes, rei de l’imperi persa (486-465 aC): el llibre bíblic d’Ester ens relata que ho tenia tot (Est 1,1-8) i, en canvi, s’enfurismà quan la reina Vaixtí va posar-li un sol límit: negar-se a ser exhibida com a objecte de bellesa (Est 1,12). I passa avui dia quan un governant, que té de tot, és corregit perquè sobrepassa els seus límits esclafant la dignitat dels altres.
La guerra sempre sorgeix de l’ego, i per això cal començar afrontant-la dins nostre. L’ego és l’enemic més sàdic i destructiu que existeix. Nombrosos experiments socials mostren com persones bones col·locades en rols de poder es vicien i perverteixen amb facilitat. Només cal veure com, per exemple, qualsevol persona que ascendeixi a la presidència dels EUA, degut a la violència estructural existent, a la terrible pressió armamentística d’organitzacions com l’ANR, de lobbies i interessos, d’imperialismes i control històric de països, de relacions comercials dominadores, gairebé és impossible no que no acabai essent còmplice o executora de nombrosos crims. Es tracta d’un dels molts «dimonis estructurals» que hem acabat creant a còpia de sumar desficis egòlatres individuals. Perquè, tal com en el món quàntic i en la biologia el tot acaba essent més gran que la suma de les parts, també els «poders diabòlics corporatius» que alimenten estructuralment estats, milícies, empreses i altres ens, han emergit de la suma d’egos històrics engrossits, però ara ja posseeixen i adulteren de manera gairebé autònoma els pobres innocents que hi entrin. Diguem-ho clarament: dominar l’altre alimenta l’ego, i l’ego els venç.
Per persistir en la bondat cal desprendre’ns de l’ego contínuament, quelcom profundament contracultural en la societat de les xarxes socials, dels consumibles, de la competició per vèncer professionalment, i dels petits plaers. El nostre entorn occidental i capitalista està dissenyat per a satisfer i estendre l’ego, i penalitza el contrari. L’escala habitual de l’ego consta de tres graons principals: tenir, fama i poder.
Tenir significa nodrir-se de possessions: salut, diners, afectes, títols, càrrecs, cases, cotxes, tecnologia, menjar, likes… Ens hi aferrem per a viure com si el sentit de l’existència fos tenir cadascuna d’elles en lloc de no tenir-les, de manera que quan en falta una ens desvivim, insatisfets, per assolir-la de nou. Cap d’aquestes possessions són en si perverses, però ens hi relacionem de tal manera que ens alimenten l’ego, que creix fins a elevar-nos al segon graó, la fama. Jesús és temptat per aferrar-se a posseir (el pa que ens nodreix, Mt 4,3), i la seva resposta és aferrar-se a Déu (Mt 4,4).
La fama és convèncer-me que soc imprescindible, que el món que m’envolta s’ha de construir centrant-se en mi. S’adquireix quan algú destaca per un fet que els altres admiren, però pot passar-li de llarg si el seu ego no s’hi enganxa. Quan, en canvi, la fama l’esclavitza, ha de viure amb la prioritat de mantenir-la. Podem recordar la imatge de tants youtubers retirats per depressió o trastorns d’ansietat, la mecànica sàdica de la fama que els ha acabat esclafant. Quan hem pujat aquests dos graons i ens hi hem adaptat, l’ego ens regala créixer fins al tercer graó, el poder. Jesús és temptat per la fama (l’espectacle per ser el centre, Mt 4,6), i la seva resposta és no descentrar-se de Déu (Mt 4,7).
El poder és la dominació per sobre l’altre. S’executa amb forces de pressió, de control. No es tracta només de la capacitat d’actuar, com quan algú posseeix una fortuna i adquireix així el poder d’actuar vers el bé o vers el mal. Aquí, en canvi, es tracta sobretot d’alçar-me amb supèrbia per damunt de l’altre, demostrant la pròpia superioritat. Aquest és el botó explosiu de l’ego per desencadenar tots els altres vicis, l’últim objectiu de l’ambició humana malalta d’ego. Jesús és temptat pel poder (Mt 4,9), i la seva resposta és que sigui Déu el qui regni (Mt 4,10).
Per tal de desfer la malaltia de l’ego, un viatge de descens el redueix fins a alliberar el jo autèntic. Es tracta d’una escala que baixa en tres graons: fragilitat, humilitat i tendresa.
La fragilitat és la no-possessió. El malalt no posseeix salut, l’indigent no posseeix seguretats, i la persona austera rebutja posseir allò que no necessita per a viure. Naturalment, el malalt i l’indigent pateixen la fragilitat, mentre que la persona austera escull aquesta fragilitat lliurement. Però tots tres es troben en una situació favorable per tal de fer decréixer l’ego, i així afavorir que el seu esperit evolucioni cap al segon graó de descens, la humilitat. Jesús escull la fragilitat: sense llar (Mt 8,20), sense seguretats (Mt 15,34), escollint la companyia dels exclosos (Lc 14,13), posant-se a la fila dels pecadors (Mt 3,13), predicant la despossessió dels missioners (Mt 10,5-15).
La humilitat és la certesa de no ser imprescindible, i per tant la llibertat d’enaltir l’altre en lloc d’enaltir-me a mi mateix. Es tracta del des-centrament total de la persona: egobuidar-se perquè ja no visquem per al propi ego, sinó per a Déu, que el trobarem en cadascuna de les seves criatures. Teresa d’Àvila definia la humilitat com «caminar en la veritat» de les coses. Ponderar-les amb honestedat, sense engreixar-les cap al propi benefici. Això atreu, perquè crea referents de vida, testimonis que il·luminen els altres. Ja no es busquen a sí mateixos, deixen de ser cúmuls «cancerosos» —autoalimentats sense límits— dins el cos de la humanitat. Jesús escull la humilitat: predicant-la (Lc 14,7-11) i practicant-la tota la vida (Jn 6,15) fins al signe del rentament de peus (Jn 13,1-17). La humilitat prepara l’esperit per a un descens ulterior, el tercer graó.
La tendresa és la unió de totes les coses per forces d’atracció. És la fita màxima de tot despullament de l’ànima, l’estat minimalista de l’ego, en què la vida troba ple sentit en un tipus d’amor que té cura de les minúcies, i que uneix en lloc de dividir. En un cos, la tendresa seria la plenitud de la cèl·lula plenament cooperativa i corporativa, nodrint el tot amb la pròpia idiosincràsia. La nostra tendresa diària és el termòmetre de la pròpia plenitud espiritual. Jesús escull la tendresa com a forma de viure i sanar les persones: en tenir entranyes maternals per les multituds que el busquen (Mt 9,36), enaltint les generositats des de la petitesa dels detalls (Mc 12,41-44; Lc 7,44-50), perdonant en lloc de jutjant (Jn 8,10-11), i responent amb tendresa fins i tot als seus botxins (Jn 18,22; Lc 23,34).
En l’actual clima mundial tan militaritzat és important mobilitzar-nos, manifestar-nos pels carrers amb la societat sencera, i pressionar perquè guerres i genocidis s’aturin, perquè la carrera armamentística deixi d’existir i puguem construir un món en pau per a tothom. Aquest esforç pacifista i noviolent ve de Jesús mateix, príncep de la pau (Is 9,5). Però alhora ens cal ser molt conscients que desarmar el planeta ha de començar per desarmar el propi ego. Com deia Mohandas K. Gandhi, «la persona que no està en pau amb ella mateixa, serà una persona en guerra amb el món sencer». Si realment volem fer una aportació al panorama mundial, ja podem començar des d’ara a casa nostra: cultivem l’espiritualitat noviolenta! Declarem-nos insubmisos a l’ego, i atrevim-nos a viure descendint constantment per l’escala de Jesucrist.
Joan Morera SJ
Jesuïta llicenciat en Teologia Bíblica a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma
