La festa de la Pentecosta: del tancament a l’acollida, de la por a la pau

Festa de la Pentecosta | Foto: Nico Smit - Unsplash
Festa de la Pentecosta | Foto: Nico Smit - Unsplash

La Pentecosta acompleix fins al fons el misteri de la Pasqua. La mort de Jesús a la creu és el final d’un itinerari que testimonien els evangelis. Tanmateix, la resurrecció de Crist testimonia, confirma, valida aquest itinerari.

El misteri de la Pentecosta és una invitació feta als deixebles a continuar l’obra d’amor empresa per Jesús. Per fer-ho, els deixebles reben l’Esperit Sant. Les paraules de l’evangeli de Joan sobre la Pentecosta ens indiquen tres pistes perquè puguem també continuar l’obra d’amor iniciada per Jesús. Estem convocats a un triple desplaçament, a una triple conversió.

Qui de nosaltres no ha fet l’experiència d’estar tancat? «Els deixebles (…) tenien tancades les portes del lloc on es trobaven» (Jn 20,19). Sens dubte hem fet l’experiència de protegir-nos, d’envoltar-nos de sistemes de seguretat, de posar en funcionament unes menes de càmeres de vídeo mentals per controlar tot allò que ens podria arribar, tocar, commoure’ns… Ho sabem bé, no és fàcil desfer-se de les nostres cuirasses, de les nostres armadures.

Ara bé, Jesús uneix els deixebles al cor mateix de la casa on s’han tancat. La qüestió, per tant, no és com desbloquejar les portes o obrir les finestres. Crist no truca a la porta. Tampoc es tracta de voler obrir-se de manera voluntarista. Els deixebles no fan res. Es tracta simplement de reconèixer Crist com aquell que s’uneix al cor dels nostres tancaments. «Jesús va arribar, es posà al mig» (Jn 20,19).

Es tracta d’acollir i reconèixer Crist com estant dins nostre. Sant Agustí, fervent lector de sant Joan, estava ben inspirat quan parlava de Crist com del «Mestre interior». I aquest Crist és el Ressuscitat, el que va morir i viu per sempre. Reconèixer Crist en nosaltres és reconèixer que en nosaltres hi ha vida, que hi ha una font vital que ens anima. Déu vol vida per a nosaltres. La font és allà, en el més pregon de nosaltres mateixos. Estem disposats a alliberar, si cal, aquesta font del que l’obstrueix? Estem a punt per deixar brollar la vida? Estem realment preparats per viure?

De la por a la pau

Els deixebles es van tancar perquè tenien por. Potser tenien por per les seves vides? No obstant això, en el cor de la seva por, Jesús va dir dues vegades: «Pau a vosaltres» (Jn 20,19). Aquesta pau no és una falsa tranquil·litat o una poruga seguretat. Aquesta pau és la que dóna una joia profunda: «Els deixebles s’alegraran» (Jn 20,20). És una pau que fa que no tinguem res més a témer. Aquesta pau ens irradia des de dins i ens fa sentir tendresa pel món.

De la immobilitat al moviment

«Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d’ells» (Jn 20,21-22). Les imatges utilitzades pels autors bíblics per parlar de l’Esperit Sant són imatges de moviment: l’alè, el vent, l’aigua viva. L’Esperit és allò que no coneix fronteres. Sant Pau va dir als corintis: «On hi ha l’Esperit del Senyor hi ha la llibertat» (2Co 3,17). Havent reconegut la vida dins nostre, havent acollit la pau dins nostre, havent rebut l’Esperit dins nostre, som, alhora, enviats a donar testimoni d’aquesta vida, d’aquesta pau, d’aquest Esperit.

S’encoratja els deixebles a sortir de casa per treballar per la reconciliació. Evidentment, podem pensar aquí en el ministeri de la reconciliació, que és una de les dimensions centrals del ministeri sacerdotal. També podem pensar en tots els batejats, que són cridats, cadascun a la seva manera, a ser llevat de pau i de reconciliació. Però donar testimoni de vida, de pau i de perdó no és una tasca fàcil. Ens podem trobar amb els rebuigs dels nostres contemporanis. Jesús ho sap. I és en aquest sentit que hem d’entendre la seva indicació: «A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts» (Jn 20,23).

Escoltant el testimoni dels deixebles −deixebles que tots som−, o els homes creuran (aquest és el sentit de l’expressió: els pecats els quedaran perdonats) o els homes s’escandalitzaran, es negaran a creure, és a dir, es jutjaran a si mateixos (és el sentit de l’expressió: els pecats els quedaran retinguts). Hi ha una mena de realisme espiritual de Jesús. I al centre d’aquest realisme espiritual, hi ha la convicció que l’home roman lliure. En contacte amb els deixebles, els homes són lliures de creure o no creure.

També que Déu ens doni la gràcia de dir sí a la vida, a la pau, al perdó.

Ezequiel Mir Casas
Tècnic de Càritas Diocesana de Girona. Docent i llicenciat en Ciències Religioses per l’ISCREB
@CasasMir

Comparteix

Contingut relacionat