Menu
25 d'abril de 2024
Una de les relacions més discutides i polèmiques en la història del pensament és la que s’estableix entre les religions i la pau. Segons molts filòsofs, les religions són, essencialment, constructes portadors de conflicte, agressivitat i guerra; mentre que, altres pensadors defensen la tesi que les religions tenen un immens potencial pacificador.
En aquest debat, sembla interessant recollir les lúcides aportacions del teòleg catòlic, Hans Küng. En la darrera part de la seva vida es va dedicar, sobretot, a estudiar el potencial pacificador de les religions i a bastir una ètica mínima a partir de les intuïcions ètiques transversals en les grans tradicions religioses i espirituals de la humanitat. El conegut teòleg suís defensa la tesi que no hi haurà pau en el món mentre no hi hagi pau entre les religions. Cal reconèixer que bona part dels conflictes que avui persisteixen en el planeta tenen un origen llunyà o immediat en la religió, però més concretament, en el fanatisme religiós.
Com tota realitat humana, la religió també pot esdevenir una eina mortífera, un instrument per enfrontar persones, pobles, nacions i civilitzacions. Amb tot, seria injust no reconèixer, el seu potencial pacificador, alliberador i edificant.
Recollim, a continuació, algunes tesis comentades de Hans Küng, que són especialment útils per reflexionar sobre el binomi entre pau i religió:
En el curs de la història, les religions han estat no tan sols portadores de pau, sinó també generadores de discòrdia. Foren elles les que amb certa freqüència varen donar una dimensió de fanatisme als antagonismes polítics, racials, culturals o ètnics, fanatismes que, en nom de Déu, van causar piles de sofriment i de mort.
El fanatisme i l’enemistat entre les religions ha estat lligat estretament a la qüestió de la veritat. En poques paraules: cada religió es considerava a si mateixa, ja sigui de manera exclusiva (com va passar en les religions profètiques d’origen semític) o bé de manera inclusiva (com ha succeït sobretot en les religions místiques d’origen indi) com la religió vertadera, i amb això, es va aïllar, ignorar o integrar les altres religions.
El diàleg entre religions, condició per a la pau en el món, sobre la qüestió de la veritat només té perspectiva si cada religió està disposada a una autocrítica voluntària. El diàleg interreligiós pressuposa la consciència que els límits entre allò vertader i allò fals no passaran entre la meva religió i qualsevol altre, sinó dins de la meva pròpia religió.
Tota religió té els seus propis criteris de judici sobre allò vertader i fals. En gairebé totes les religions, es manté viva la consciència de què en els orígens tot era més autèntic, més net, més vertader que el que després ha anat fent-se al llarg de la història. Per aquest motiu, els reformadors de les religions han tornat sempre als orígens i han valorat críticament la realitat respectiva atenent-se a aquest criteri.
L’entesa entre religions és possible si s’agafa la defensa d’allò humà com l’exigència mínima de la religió, la qual cosa significa, a l’inrevés: en la mesura en què una religió difon inhumanitat, en la mesura en què impedeix als homes adquirir identitat, sentit de la vida i valors bàsics, és una religió falsa i nociva.
La defensa de la dignitat humana és un mínim exigible a tota religió i un criteri bàsic per poder distingir entre religió i fanatisme. Amb tot, els representants de les religions accepten l’autocrítica com a pressupòsit ineludible per al diàleg interreligiós. Tots admeten que, en nom de la religió, se segueixen violant la dignitat humana i els drets humans, es segueixen atiant la violència i l’odi, fent impossible la pau i practicant la destrucció. Tots els representants de les grans religions estan d’acord en què cal educar els homes i les dones per al foment dels valors humans i per al compromís per la pau.
La pau s’oposa a la guerra, però la guerra no es pot comprendre sense aprofundir en el fenomen de l’agressivitat i la violència humanes. Darrera la paraula violència s’hi amaguen diferents significats que es relacionen amb contextos diferents. Es refereix tant a la dimensió individual, com col·lectiva, a l’afectiva com a la social. Els diversos significats que adopta la paraula violència explícita ja el caràcter polisèmic que la diferencia.
Quan es pensa, intuïtivament, en la violència, es pensa en quelcom destructiu, agressiu, de qualsevol cosa que testimonia la complexitat d’una aparent unicitat de significat. En totes aquestes paraules associades, però, hi ha una constant, a saber, que la violència es tracta de quelcom que no desitgem i que no voldríem per les persones que més estimem. ¿Existeix una modalitat fundant, una forma arquetípica de violència? ¿Hi ha un component biològic en ella? Són preguntes legítimes, però les respostes varien segons els diversos punts de vista que es prenen en consideració. En cada cas, la cultura incideix sobre alguna forma natural de l’home i modifica el seu comportament.
La paraula alemanya Gewalt, per exemple, un cop és traduïda per violència i una altra per força, també com a poder i això no per superficialitat de la traducció, sinó per la complexitat de les implicacions que testimonien els diversos contextos en els quals aquesta és emprada. Gairebé de manera quotidiana, llegim en el diari o escoltem per la ràdio esdeveniments que comporten violència, notícies d’assassinats en massa, de violència perpetrada contra persones o grups, que per un motiu o un altre, presenten formes molt diverses. S’alternen notícies de segrestos, d’abusos sexuals a menors, de maltractaments de dones ja sigui per motius personals o bé per raons suposadament religioses, com el de la mort per lapidació.
És difícil orientar-se en un panorama tan vast per poder pensar què és, en si mateixa, la violència. En sentit estricte, la violència no és una cosa, no és una realitat concreta. És una forma simbòlica i relacional, la qual deixa efectes en signes concrets sobre el cos, sobre la psique de la persona amb un alt significat antropològic. No pot ser llegida fora dels contextos socials, històrics, culturals, però pot ésser segurament compresa si es considera un llenguatge que parla i explica formes de comportament diferenciats i distints d’altres. És un llenguatge de tantes formes i conductes que muden respecte les circumstàncies.
Des del punt de vista social, la violència es conjuga amb la força, però des del punt de vista fenomenològic s’expressa i actua sempre amb crueltat, provocant sofrença i dolor al qui la pateix. El poder, ja sigui de l’Estat, de grups polítics, de grups religiosos integristes, sigui el poder masclista, sigui el poder patern o qualsevol altre, no tan sols és violent, potent, brutal, sinó també ferotge i malvat. És cruel i tant més ho és com més es realitza en nom d’una ideologia o a partir d’idees fortes cregudes vertaderes perquè s’imposen mitjançant formes de coacció i adoctrinament.
El cos és el lloc antropològic en el qual es detecten els signes de l’acció violenta. La història passada i recent ha deixat nombrosos testimonis d’això. La ment tampoc no és aliena a la violència i, en ocasió, deixa seqüeles tan o més greus que les que pugui marcar en el cos.
Una de les expressions més brutals de la violència és la guerra. La guerra no pot ser entesa ni considerada com un fenomen natural, i el fet que estigui present arreu del món i al llarg de la història no significa que sigui un fenomen biològic. És i roman un fenomen cultural. En els éssers vius, la guerra, tal com va expressar el pare de l’evolucionisme, Charles Darwin, té un sentit purament biològic, perquè és el mode de lluitar per la supervivència, representa la lluita específica a la recerca del menjar. La diferència dels grups humans no és biològica, sinó cultural i és aquí on s’apuntala la diferència entre el sentit de la guerra entre els éssers humans i el significat de la lluita dins de les altres espècies: en l’ésser humà, la guerra no ve predeterminada per la naturalesa.
Francesc Torralba
Professor universitari, filòsof i teòleg
@f_torralba
