Alcarràs: el meravellós retrat d’una vida rural en declivi

Masia lleidatana on es va rodar ‘Alcarràs’
Masia lleidatana on es va rodar ‘Alcarràs’

‘Alcarràs’ és una joia de la jove directora Carla Simón, que ja va deixar empremta artística amb la deliciosa ‘Estiu 1993’. Si aquella pel·lícula era bona, i entranyable, aquesta altra supera amb molt el llistó per assolir l’excel·lència.

Alcarràs és un poble rural de la província de Lleida, a l’oest de la comarca del Segrià. Terra d’agricultura, també de ramaderia. Terra de fruites, de pagesia, de masies familiars, de treball feixuc i segurament no gaire ben reconegut ni remunerat.

I cinematogràficament sempre més serà, també, el retrat d’una família d’aquesta pagesia. Amb un estil molt interessant que oscil·la entre el documental i la ficció, amb actors no professionals, tots ells de la contrada, Carla Simón ens mostra les feines, els neguits, les alegries i les tensions d’una família camperola, en definitiva, retalls endreçats de la seva vida a pagès. Des de l’avi fins als nets, passant pels pares i incloent-hi per moments oncles i cosins. I amb tot el ventall dels treballs i de les vivències d’una suposada família local.

Certament, cal anotar les arrels de la proposta en la memòria del neorealisme italià, molt especialment el de Luchino Visconti a La terra trema (1948), un clàssic del cinema sobre la situació dels pescadors d’Acitrezza, població siciliana de la província de Catània, que vivia de la pesca i era explotada pels majoristes. Però cal reconèixer que Alcarràs s’enlaira del simple calc per construir un estil propi, no només èpic sinó també poètic, no només reivindicatiu sinó també contemplatiu de fets i persones, de paisatges i de festes populars, dels animals i dels arbres (meravellosa i corprenedora seqüència de l’avi, la vaca i la figuera, una composició cinematogràfica o pictòrica digna de ser exposada en qualsevol museu d’art).

Alcarràs ens introdueix així en un arquetip de família de la terra i que viu de la terra, les seves esperances i els seus esforços, les seves lluites i neguits, però també les seves joies i festes. I de tot allò que els envolta, una grua i un cotxe abandonat, unes plaques solars, una bassa, un porró, uns arbres fruiters i unes fruites que fan salivar, uns treballadors temporers que ensenyen la seva cultura i els seus costums, uns conills amenaçadors, tot això i encara més, perquè res no té pèrdua en aquesta obra d’art.

Cal fer notar especialment la sorprenent interpretació dels actors. De tots, perquè tots ells son grans “professionals amateurs”, valgui la contradicció. Certament deutors d’una directora que els dona pautes, indicacions, però que no en substitueix la grandesa: actors que s’interpreten a ells mateixos amb una naturalitat i expressivitat esplèndides. Mereixen, sens dubte, quelcom que crec que mai s’ha fet: un premi col·lectiu a la interpretació, perquè cadascun d’ells ens fa sentir en la nostra pell la seva pell, la seva ànima, el seu dolor, el seu neguit, la seva tristesa, la seva adolescència, la seva joventut. I tots componen el retrat de la vida rural, veritable protagonista de la pel·lícula.

Antoni Nello
Doctor en moral per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma

Tràiler de la pel·lícula Alcarràs (2022) de Carla Simón

Comparteix

Contingut relacionat