Menu
26 d'abril de 2024
La imatge de l’Església que circula majoritàriament per internet fa por. O pànic. La dreta més conservadora, enyoradissa de l’Església preconciliar, domina el llenguatge i això que en diuen “el relat”, amb pàgines web tècnicament ben construïdes i constants en l’elaboració de continguts, però amb un discurs que no té res a veure amb l’Evangeli. Xafarderies eclesiàstiques, crítiques i desqualificacions al papa Francesc, burles de laics i de dones. Són pàgines que a més solen fer elogis de la dreta més insensible amb els problemes econòmics i socials de la gent, i clarament xenòfoba. Conviuen a més amb el retorn de la sotana en capellans ordenats de fa poc, amb tics més clericals que pastorals i amb més preocupació pel rubricisme que per transmetre l’Evangeli. Aquest ambient ve acompanyat de la inacabable llista d’abusadors d’infants i de joves per part del clergat, que afecta espais que cada cop ens sorprenen més.
A l’altra banda de la balança, les notícies que aporta el papa trenquen aquestes dues tendències, per la seva frescor i perquè, davant dels gravíssims problemes amb què ens enfrontem (de guerra, de fam, de risc nuclear, de canvi climàtic, de menyspreu dels més febles) ens recorda la nostra corresponsabilitat i la nostra esperança com a cristians. No hi ha solucions màgiques (tampoc no n’hi havia a l’època de Jesús), però hi ha confiança, senzillesa i voluntat de canviar coses.
També es poden trobar a internet blocs, youtubers i persones diverses amb capacitat de transmetre l’Evangeli. Amb l’intent sobretot d’escoltar i de consolar, i també de presentar l’Evangeli de forma comprensible i encarnada. Un dels grups que millor ho treballa és I-Misión, al qual pertanyen Xiskya Valladares, Esther Palma i Dani Pajuelo. He fet algun curs amb ells, i certament m’han aportat molt. A banda, és clar, de portals com Catalunya Religió.
Continuo motivada pel tema, però, sobretot des que soc responsable de la Pastoral Obrera de Catalunya. Per diversos motius. En primer lloc perquè constato que la nostra Església es va esfilagarsant per envelliment i per manca d’arribada de nous actius. Molta gent està quedant penjada: perquè la seva comunitat o grup s’ha desfet, perquè la pastoral que es fa al lloc on viu té un to preconciliar, o perquè és molt jove i no se sent gens atreta per l’Església. Són ovelles sense pastor, algunes de les quals continuen buscant per internet. Facilitar-los espais de contacte amb l’Església és bona cosa, encara que d’aquí no necessàriament n’hagin de sortir les formes de comunitat habituals.
En segon lloc, perquè a la Pastoral Obrera (i més enllà, per sort) s’hi couen moltes coses d’interès: gent compromesa, gent que mira el món amb estimació, gent que s’interpel·la, gent que prega. Transmetre que això existeix és fonamental i fer sentit la veu del qui pateix, també. A la Pastoral Obrera intentem transmetre-ho de diverses formes: amb un programa de ràdio de freqüència setmanal que es diu Llevat dins la pasta i que es fa a Ràdio Estel, amb un canal de Youtube, un blog a Catalunya Religió, una pàgina web, un butlletí digital.
I en tercer lloc perquè crec que cal utilitzar un llenguatge comprensible per a la gent a qui volem arribar, cosa que també és un esforç. Fer servir la imatge més que no pas la paraula; explicar bé de què parlem quan parlem de Jesús (per a molta gent és un desconegut), “driblar” els prejudicis ideològics o eclesials dels qui ens llegeixen o escolten, tenir presents els diversos registres del llenguatge, i un llarguíssim etcètera.
Tot plegat és un esforç considerable. D’entrada, tècnic. No tothom té habilitats informàtiques ni comunicatives i no sempre hi ha pressupost disponible per contractar professionals. A mi m’agrada escriure, però he hagut de formar-me per poder fer i editar vídeos, que és un llenguatge més proper per exemple a la gent jove. També és un esforç econòmic. De fet, de moment, hi ha recursos digitals encara gratuïts que permeten la difusió del que ens interessa. Però és probable que un dia o altre es facin pagar.
