Menu
1 de maig de 2024
El 16 de setembre de 1982, les milícies de la Falange libanesa, amb la col·laboració de l’exèrcit israelià, van entrar al camp de refugiats de Xatila i van assassinar a sang freda centenars de refugiats palestins. El campament va ser creat pel Comité Internacional de la Creu Roja a l’oest de la capital del Líban a finals de la dècada de 1940 per acollir unes tres mil persones obligades a fugir de la seva Palestina natal per no ser víctimes de la neteja ètnica executada per l’exèrcit israelià durant el període de creació de l’Estat d’Israel.
La massacre de Xatila és un capítol més de la deshumanització patida pel poble palestí. Les tropes israelianes van bloquejar els accessos al camp i a portes tancades la barbàrie va obrar durant tres dies sense límits. Els primers periodistes que van accedir al camp van sentir la ferum dels cossos podrint-se al sol. En caminar pel laberint de carrers del camp van trobar els cadàvers de dones amb les faldilles esquinçades fins als genolls i les cames obertes. Els hijabs els havien fet servir per escanyar-les mentre les violaven. Un altra vegada el cos de les dones es transforma en la insígnia que representa la convertida supremacia masculina. La violència contra les dones és l’instrument que utilitza el patriarcat per a demostrar el seu poder i la capacitat de sotmetre els més vulnerables. La naturalització de la violència és un exercici de poder suprem. El sistema patriarcal s’ha obstinat a legitimar la inferioritat de les dones amb un mecanisme de dominació pervers.
En els últims 20 anys el camp de refugiats de Xatila ha crescut desmesuradament. La guerra de Síria l’ha convertit en un lloc de refugi per a milers de persones. L’espai, originàriament destinat a acollir 3 000 persones, ja ha a les arribat 40.000. En aquestes condicions, d’amuntegament i pobresa, un home va intentar rescatar la seva filla del que semblava un destí ineludible. En Majdi, pare de la Razan, va imaginar la possibilitat que la seva filla ampliés la seva visió de la realitat i pogués escapar de les estructures que la societat i la cultura li imposaven. Aleshores va crear un equip de bàsquet perquè la seva filla i altres nenes de la mateixa edat poguessin jugar i viure la seva infància amb plenitud. Una manera de postergar el fantasma d’un matrimoni forçat amb un home dèspota i maltractador.
Al Líban, no hi ha cap llei que fixi l’edat mínima per contraure matrimoni. Els criteris per decidir si la nena ha deixat de ser menor es relacionen amb el seu desenvolupament físic, la seva primera regla o alguns senyals associats a la pubertat com els pèls al cos, els malucs incipients o els pits desenvolupats. Aleshores, en Majdi havia de convèncer les famílies de les altres nenes, demanar als pares que els hi permetessin entrenar almenys una vegada a la setmana. Casa per casa, va anar parlant amb les famílies fins que va conformar un grup.
El primer equip femení de bàsquet del camp de refugiats es va crear amb l’esperança de poder oferir una alternativa, una nova perspectiva de la realitat. La periodista Txell Feixes va ser testimoni dels inicis d’aquesta aventura. Deu anys després va tornar a conèixer l’esdevenir d’aquell equip i el va narrar en el llibre Aliades (Ara Llibres, 2023).
El bàsquet és una excusa. Igual que la història de les jugadores és un instrument per poder abordar la situació de la dona al Líban i dins el camp de refugiats de Xatila. La periodista i escriptora Txell Feixas, que ha treballat com a corresponsal a l’Orient Mitjà des de Beirut per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, es retroba amb algunes de les jugadores i l’entrenador d’aquell primer equip femení de bàsquet del camp de refugiats. Un exercici de periodisme compromès, seriós i en profunditat. El projecte del bàsquet femení encara és viu. Ara són altres les nenes que enfronten les mateixes situacions derivades de la pobresa, la violència i un llegat cultural difícil d’esquivar.
Feixes va publicar el seu primer llibre l’any 2020: Dones valentes (Ara Llibres). Un recull d’històries d’algunes de les dones que la periodista de Sant Joan de Mediona va conèixer a Gaza, a Rojava, a Kurdistan iraquià o a Síria. Retrats durs i colpidors que fixaven el focus en les dones lluitadores i valentes que s’enfronten a un món que els hi és advers. A través d’aquells relats, va torbar la forma de fer justícia amb aquelles dones que es van obrir generosament a explicar les seves històries i que, per una qüestió de l’espai i format televisiu, s’havien vist reduïdes a una aparició fugaç en aquest mitjà. Aliades va un pas més enllà en l’exercici periodístic. L’ex-corresponsal a Beirut per Catalunya Ràdio i TV3 torna al Líban per aprofundir sobre la situació de les dones a la regió. La denúncia de les violències masclistes és inapel·lable, igual que al llibre anterior fixa la mirada en les dones que, tot i la situació opressiva, són capaces de generar aliances, són fortes i valentes.
La Razan qüestiona el projecte del seu pare. Considera que ningú li va consultar sobre si volia o no ser rescatada del sistema. Amb onze anys, només volia ser com les seves amigues. No li interessava fer botar la pilota, i córrer cap aquí i cap allà. Aquell era el projecte del seu pare. Odiava sentir la mirada d’aquells que s’apropaven a mirar les nenes córrer darrere la pilota. Podia notar els ulls d’aquells bavosos clavats en les seves parts íntimes. El temps podria donar-li la raó a en Majdi. Però la raó i les culpes són fàcils de distribuir a misses dites. La Razan reconeix que li tocava caure i aixecar-se sola. La mirada està sempre esbiaixada per la condició i la història de qui mira. Les bones intencions d’un pare no són suficients. El periodisme també topa amb aquest dilema. Caldrà analitzar com es pot mirar la realitat sense passar-la pel judici del reporter, sense que la seva presència alteri el relat de la realitat. No obstant això, aquells que prenen les decisions en nom d’altres persones no fan més que un acte d’autoritarisme. A això es refereix la Razan quan demana al dret a equivocar-se. Però algunes de les històries narrades a Aliades no admeten equivocació. Quan una nena de deu anys perd la seva família i la família que l’acull està precedida per un depravat que la viola una vegada i una altra en una rutina perversa, no hi ha marge per a equivocar-se. No hi ha manera plantejar-se diferents interpretacions. Es miri per on es miri, la vida d’una dona s’ha truncat sota un exercici de poder dictatorial.
La presència de l’autor és ineludible. El periodisme no és objectiu. Cal preguntar-se: qui narra i des d’on ho fa. L’autora d’Aliades assumeix la primera persona, com un acte d’honestedat amb el lector. Ha estat testimoni directe del que narra i ha tornat al mateix escenari, deu anys després, per continuar la investigació. Per altra banda, és conscient que no té accés a tota la informació i que la seva condició de reportera condiciona els testimoniatges. Explica Feixas que va sentir-se sacsejada, no tant per estar en primera línia i veure morts sinó, per les històries que li explicaven les dones de com havien viscut aquella situació. Tot i la distància emocional que exigeix l’ofici per poder continuar informant, alguns relats la remouen de manera especial. És aquesta sensibilitat la que destaca dins d’una narració que sap equilibrar situacions colpidores amb l’esperit de superació i la relació de sororitat entre les dones. A partir d’una vivència en primera persona, l’autora pot obrir focus i explicar un conflicte, un país, una regió, una situació o denunciar una esquerda. El lector augura una història de superació i s’endinsa en un relat dinàmic i intens que el submergeix en un relat polític de la regió.
El camp de refugiats de Xatila és tan sols un exemple d’un lloc en el qual la pobresa i la marginació revelen la seva cara més cruel. No es pot mirar aquella regió com un lloc habitat per bàrbars. La Txell Feixas ens proposa un periodisme humà que posa les persones al centre, un periodisme que dona al lector elements perquè cadascú pugui construir una opinió i una mirada crítica. Tan sols a l’altra banda del mar Mediterrani hi ha un feminisme que no acabem de conèixer. Les dones fan xarxa per, a poc a poc, anar fent una revolta. En podem aprendre molt, d’aquelles dones. En països on defensar les teves idees et pot costar la vida, té doble mèrit ser feminista.
Santiago Gorgas
Periodista
@BorisNebula
