La joventut del Papa

“¿Quants n’heu vingut?” Em va preguntar un bisbe català enmig del Monte do Gozo, a la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ) de 1989 a Santiago de Compostel·la. “Uns quants”, vaig respondre. “¿Però quants?”, va insistir. “Uns quants!”, vaig remarcar per no dir que hi havia anat jo sola, en representació del Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians. I és que això dels números sempre ha tingut la seva importància, no ens enganyem.

Aquest estiu, la JMJ a Portugal amb un milió i mig de participants ha desbordat les previsions més optimistes. Amb la perspectiva dels anys valoro positivament l’organització d’esdeveniments multitudinaris catòlics per dos motius. El primer és que cal ser presents en un món en què qui no es mou no surt a la foto. L’altre és que els joves necessiten trobar-se amb qui comparteixen edat i afinitats, i experimentar que ser jove i creient no és una anomalia.

El Papa va fer un clam en el seu missatge de benvinguda: “A l’Església hi caben tots, tots i tots!” (com a l’anunci d’aquella asseguradora) i ho va fer repetir a tothom. Era un desig i alhora una certesa evangèlica. I afegia: Déu t’estima tal com ets, no som el club dels millors. Trobo que enmig d’un món de postureig que valora el jovent per la quantitat de likes a les xarxes, que un influenciador com Francesc els enviï un missatge de confiança és una bona notícia.

Però es veu que alguns no ho volien entendre. Durant la JMJ 2023, una participant va denunciar via Instagram que persones del col·lectiu LGTBI van patir agressions i insults en el recinte de la trobada. Un altre grup va irrompre amb crits i brandant creus, en una missa organitzada també per aquest col·lectiu. És interessant llegir el comunicat que CVX d’Espanya va fer per denunciar-ho. De fet, era el primer cop que hi havia una delegació LGTBI acreditada per assistir a una JMJ.

Un altre que va tenir problemes de comprensió va ser el bisbe Munilla, que a la mateixa JMJ va carregar contra el col·lectiu trans. “Ningú neix en un cos equivocat, Déu no s’equivoca”. Va etzibar. Déu no, però els que es pensen que en saben interpretar els designis, potser sí. ¿O no eren inescrutables?

Si a l’Església tothom hi té cabuda, això vol dir que s’ha de visibilitzar la diversitat que la conforma, i hi ha d’haver respecte per aquesta diversitat. Que molts joves de diòcesis espanyoles es passegessin cantant “Que te vote Txapote” o portant banderes franquistes, estava fora de lloc i anava en contra d’aquest respecte.

En definitiva, cada cop hi ha una lluita eclesial més manifesta entre els sectors aperturistes o reformistes, encapçalats pel mateix Papa, i els que obertament s’hi oposen, arribant a insults que la meva generació mai havia vist cap al màxim representant de la institució. Fins i tot hi ha qui s’atreveix amb l’heretgia d’afirmar que el Vaticà II va ser un error i que és el causant que les esglésies estiguin buides. Jo crec que, precisament, va ser el responsable que no es buidessin fa cinquanta anys. A Catalunya es va aconseguir que molts joves, entre els quals m’incloc, continuéssim amb la tradició religiosa dels pares gràcies a una actualització de les formes i dels continguts. Si vam sentir-nos atrets pel cristianisme va ser perquè vam trobar uns espais eclesials on nosaltres érem els protagonistes, amb uns adults que acompanyaven sense liderar ni jutjar-nos (gaire). Vam conèixer altres joves amb qui vam fer amistats profundes i ens vam divertir; i el missatge de Jesús ens va donar una dimensió utòpica i transcendent que quan ets jove, anheles. En un món que canvia tan ràpidament, allò que va funcionar fa dècades s’ha de tornar a repensar i millorar-ho, però crec que les bases han de ser semblants. Avui cal continuar donant esperança i protagonisme als joves, i com diu Francesc, cal acollir-los i estimar-los tal com són.