Periodisme per a aturar la guerra

El periodisme de pau explica les bases estructurals dels conflictes, en dona context, fuig de la narrativa i la dicotomia de bons i dolents i no deshumanitza cap dels bàndols enfrontats.

Segons Alerta 2023! Informe sobre conflictes, drets humans i construcció de pau, publicat per l’Escola de Cultura de Pau, durant l’any 2022 es van registrar al món fins a 33 conflictes armats en actiu. Potser en aquest moment els més mediàtics són els de Gaza i Ucraïna, però en països com Iemen, Síria, Myanmar o Sudan del Sud, la guerra continua, tot i que a penes apareix en els mitjans de comunicació. Per explicar per què uns conflictes obtenen més atenció que altres, caldria estudiar la repercussió dels fets en l’àmbit regional o internacional, la proximitat física i psicològica d’aquests, el grau d’intensitat, la transcendència o la naturalesa dels fets, entre altres factors. També caldria entendre com funcionen els mecanismes de l’agenda setting i el framing, conceptes que tenen a veure amb la rellevància que els mitjans de comunicació de masses atorguen als esdeveniments. Però l’objectiu d’aquest article no és aquest, sinó explicar com els mitjans i els periodistes poden contribuir a la pau.

Una eina fonamental per acabar amb les guerres

El periodisme de pau és una manera de treballar dels professionals de la informació que té com a objectiu utilitzar la informació dels mitjans per promoure un clima de noviolència i entesa entre dos actors en conflicte. Tot i que qui va dictaminar les bases teòriques d’aquesta manera de fer periodisme va ser el sociòleg noruec Johan Galtung entre els anys setanta i noranta, molt abans, alguns moviments del cristianisme de base ja apostaven per treballar d’aquesta manera. El periodisme de pau explica les bases estructurals dels conflictes, en dona context, fuig de la narrativa i la dicotomia de bons i dolents i no deshumanitza cap dels dos bàndols. Segons l’Oxford University Press, “en lloc d’emfatitzar el que divideix als partits oposats, com és comú en la cobertura de la guerra en els principals mitjans de comunicació, el periodisme de pau busca descobrir qualsevol possible àrea d’acord entre ells. Ofereix una anàlisi de les causes del conflicte i tracta de suggerir com es pot resoldre o transformar en els casos en què la resolució és impossible o massa difícil”.

“El periodisme de pau consisteix a cobrir els conflictes de manera justa, tot analitzant els diferents angles amb l’objectiu d’actuar i impedir que s’entri en una espiral de violència”, explica el veterà periodista Xavier Giró, un dels màxims exponents del periodisme de pau a casa nostra. Per a en Pere Brunet, investigador al Centre Delàs d’Estudis per la Pau, un organisme que treballa per preservar la vida, el diàleg assossegat i la cerca de l’entesa entre pobles, “la pau és una manera de veure la vida i els altres; és una forma de respecte a la dignitat humana i els drets de les persones. A la pau que fuig de la dominació i se centra en la cura de les persones, no s’hi arriba amb mentides, violència i guerra. I això s’aplica a tots els àmbits; inclòs el periodisme”. Per a l’investigador del Centre Delàs, la cobertura que s’ha fet del conflicte d’Ucraïna en els mitjans de comunicació del territori, “hauria pogut ser molt millor”. “D’ençà que va començar el conflicte [24 de febrer del 2022], s’ha creat un relat de bons i dolents. Putin és l’invasor, el dictador, el dolent. Aquesta imatge del conflicte ha fet que la gent no es mobilitzi contra la guerra, com sí que va passar en el cas de l’Iraq l’any 2003”, explica.

Efectivament, un dels problemes que comporta una guerra, pel que fa al relat mediàtic, és que sol contribuir al discurs únic; un discurs únic que no acostuma a respondre a la realitat. “La posició dels mitjans ha estat sectària i clarament antirussa, però de crims n’hi ha hagut a ambdues parts. És raonable dir que estem contra l’agressió, però hi ha moltes maneres de defensar-se. ¿Per què hem d’acceptar les regles del més fort? Hem de mirar cap a la responsabilitat de l’agressor, però també cap a qui respon amb la mateixa lògica. Hi ha altres alternatives, com la resistència pacífica o la desobediència civil. La derrota d’una resistència pacífica i la desobediència civil mai serà tan greu com l’acceptació d’una guerra”, explica Giró. L’acceptació, en aquest cas, de la guerra d’Ucraïna, ha vingut donada, entre altres coses, pel discurs d’uns mitjans militaritzats. Aquest ha sigut un dels motius de la baixa mobilització ciutadana contra la guerra. I sense mobilització, la classe política no s’ha sentit pressionada per a aturar la guerra.

Una altra guerra que aquests dies ocupa els nostres mitjans és la de Gaza, iniciada el passat 7 d’octubre. En aquest cas, la cobertura mediàtica està sent diferent de la d’Ucraïna. Pere Brunet assegura que en el cas de Gaza els mitjans sí que estan mirant més cap a la població que pateix el conflicte. “Hi ha una postura més humanitària”, adverteix.

Abordar les guerres en temps de pau

Tant Pere Brunet com Xavier Giró coincideixen en el fet que el periodisme de pau no només s’ha d’exercir en temps de guerra; sinó que s’ha de posar en marxa abans. Això vol dir que els mitjans han de fer una tasca preventiva. “S’ha de parlar de les guerres quan no hi ha guerres. Una de les funcions del periodisme de pau i de l’educació per la pau és crear un estat d’opinió favorable a la pau. I això és el contrari al que tenim ara. Tenim les ments militaritzades, la qual cosa significa que una part important de la població, davant una guerra, no veu una altra sortida que no sigui la violència i el conflicte armat. En temps de guerra és molt difícil crear aquest relat, perquè les postures es radicalitzen”, explica Brunet. Per a Xavier Giró, aquesta tasca preventiva també resulta fonamental: “Perquè un cop entres en l’espiral de la violència, ja no s’hi pot fer res”, conclou.

Queralt Castillo Cerezuela
Llicenciada en periodisme i traducció i interpretació. Viu a Atenes
@QC_Cerezuela