Conegut per tothom com en Tano, en Gaietà de Casacuberta va ser pal de paller i punt de referència per a molta gent que ha viscut en barris obrers de l’entorn barceloní i que en un moment o altre ha format part o ha estat pròxim a la JOC. D’ell, molta gent va aprendre a estimar Jesús i l’Església i a esdevenir “militant”, és a dir, a ser ell mateix en l’entorn obrer, a expressar amb la seva acció la solidaritat amb els qui més pateixen, a acompanyar d’altres joves i a esdevenir, en definitiva, testimoni de la resurrecció de Jesús en el seu entorn. Un patrimoni que en Tano estengué també a l’ACO durant molts anys i encara al Moviment de Professionals Cristians i al de Pobles i Comarques, a banda de fer de rector a les parròquies que li van ser confiades, la darrera de les quals va ser la del Pi.
L’altre personatge ha estat en Josep Urdeix i Dordal, diaca que exercí el seu ministeri a la Catedral i liturgista erudit, membre del Centre de Pastoral Litúrgica, cofundador també de Foc Nou, i formador per excel·lència d’altres diaques. A qui irritava que es parlés de “diaques permanents”: els diaques exerceixen el seu ministeri pel sagrament de l’orde; n’hi ha de casats, ni ha que no en són. N’hi ha que després són preveres i fins i tot bisbes, però els diaques no són aprenents de capellà, sinó que tenen una entitat pròpia. Una altra cosa és si a la pràctica el seu servei a la comunitat és degudament valorat i promogut, o si només se li dona un sentit oportunista com si fossin suplents d’uns capellans que van reduint el seu nombre, oblidant que el servei a la comunitat dels diaques pot ser molt més ample.
De fet, en Tano i l’Urdeix no s’assemblaven gaire i és possible que en unes quantes coses estiguessin a les antípodes l’un de l’altre. Però jo hi veig alguns trets comuns: en primer lloc l’estimació per la feina que feien i que tant l’un com l’altre van dur a terme amb autèntica passió. Tots dos portaven sengles carteres amb papers i paperets amb anotacions que només entenien ells i que sempre responien a la voluntat de donar resposta a les nombroses demandes que rebien de suport i assessorament. Tots dos hi van posar la vida.
En segon lloc, la seva tossuderia que de vegades espantava el seu entorn. En Tano, com amb molta gràcia va saber glossar el sagristà de la parròquia del Pi en el seu enterrament, era capaç de trucar mig món persistentment i a hores intempestives per matisar allò que s’havia acordat en una reunió i que ell no acabava de veure clar. En Josep Urdeix, assessorant tantes i tantes celebracions litúrgiques importants, en les quals aixafava sense compassió les vel·leitats litúrgiques poc ortodoxes a què tots tenim propensió quan volem lligar fe i vida.
En tercer lloc, la seva llibertat. Tant l’un com l’altre eren capaços d’incomodar l’autoritat pertinent si ho creien necessari. I la seva fidelitat en qualsevol circumstància. En Josep Urdeix va estar malalt durant molts anys (patia un Parkinson que li dificultava i molt la mobilitat). Això mai no li va impedir anar a la catedral, al bisbat i al CPL, en els darrers temps en taxi i cadira de rodes. I en Tano va patir una malaltia neurològica cap al final de la seva vida. Però tots dos van ser al peu del canó tant com vam poder.
Confio que al cel deuen estar ja una mica alterats, amb l’arribada de l’un i de l’altre, perquè deuen estar esvalotant el galliner. En Tano deu continuar preocupat per l’atenció als més pobres de la terra, l’Urdeix corregint la litúrgia celestial i retrobant-se amb el seu gran amic Pere Tena.
Que visquin en Déu.