29 d'abril de 2024

Un llibre en record del bisbe Joan Carrera

15 abril 2024

Llibre col·lectiu, amb les virtuts i els defectes que pertoca. Els defectes, comprensibles i fàcilment disculpables: cert desordre, algunes repeticions, un to col·loquial que dóna manca de polidesa al conjunt. Si passem a les virtuts, la llista és incomparablement més llarga.

Comencem per la sinceritat de les declaracions. Justament perquè volen presentar un que va ser testimoni de fe en molts aspectes i circumstàncies, és de valorar la proximitat cordial dels qui escriuen. Tots ho fan sense enfarfecs documentals, directament com els brolla de la memòria i del cor. Així emergeix la personalitat del bisbe Joan, lliure d’afegitons protocol·laris, propera al lector com va ser-ho sempre a la gent.

Els qui hi escriuen coincideixen en molts punts, però no fa la impressió que es copiïn. Més aviat s’hi intueix la frescor del contacte personal, del record fresc, de l’afecte sincer. Llibre polifònic, sense cacofonies de cap mena. Els editors han tingut cura d’endreçar el material a manera de capítols en un número bíblic de plenitud: el set. Després d’un pròleg i d’un perfil biogràfic, trobem el capítol tercer, amb discrets records familiars, el testimoniatge d’amics i de companys de seminari, un recull d’aquells llampecs d’humor que il·luminaven la seva mirada plena de tendra murrieria.

Un quart capítol aplega testimonis sobre els seus anys de capellà a l’Hospitalet, a la Barceloneta, a Badalona, la seva bona sintonia amb les barriades, amb els obrers, els immigrants. S’hi troba un tipus de prevere propi d’aquells anys, amb l’empremta del Concili Vaticà II i de la situació del país. La fidelitat fou una de les característiques d’aquella generació que tan bona feina va fer als barris de la conurbació barcelonina. Ell va destacar, a més, per la seva capacitat de connectar amb la realitat circumdant i d’interrelacionar-s’hi positivament. El descriuen, per les seves faccions i les grans ulleres, com “un mussol savi”, de mirada penetrant.

El cinquè capítol s’enceta amb el text de la salutació dels dos nous bisbes auxiliars (Carles Soler i ell mateix), una semblança del seu tarannà conciliador, humil i servicial. Segueixen fins a vuit aportacions personals que acaben de dissenyar la figura de qui seria un bisbe auxiliar perpetu. De llenguatge nítid i entenedor, no deixava ningú indiferent. Escoltava amb serenor perquè creia, citant Carles Cardó, que tot contrincant té la seva part de raó. Senzill, gens clerical, home de diàleg, bisbe taranconià. Hi ha aspectes potser no tan sabuts d’aquella època: la reforma del bisbat de Barcelona, el cessament del jesuïta Enric Puig com a secretari general i canceller, que va comportar la seva renúncia al càrrec de moderador de la cúria, i el terratrèmol consegüent. Algunes notícies no ja poc conegudes, sinó desconegudes, es destapen per primera vegada. Especialment humà i emotiu l’escrit de Juan Muñoz Cortés, gitano del barri de la Mina i capellà.

El sisè capítol conté vuit aportacions de gent dels media, un camp ben conegut de Carrera. Apareixen, però, jugades amagades que van enterbolir l’ambient i provocar aflicció, gràcies al coneixement que en tingueren estrets col·laboradors, que ara ens recorden que no defugia mai cap tema per enutjós o delicat que fos, i el tractava amb esperit de concòrdia lluny de qualsevol sectarisme. Catalunya Cristiana i Ràdio Estel van ser les seves dues joies preuades, no les úniques és clar.

Arribem al setè capítol amb cinc aportacions de gruix: dos presidents de la Generalitat; el fundador de l’editorial Mediterrània; el president del Grup Sant Jordi pels Drets Humans; i el filòsof Josep M. Esquirol, tots ells també amics. Impossible allargar més el comentari. El millor ara és que us poseu a llegir vosaltres mateixos i descobrireu una persona admirable.