L’ideal de la pau i els eufemismes de la guerra

La polisèmia del terme “pau” ofereix un mosaic de significats que revela la seva complexitat i riquesa. Parlem de pau quan la serenitat regeix les relacions interpersonals, així com quan es fa al·lusió a un estat intern, sovint lligat a un context religiós, com ho indiquen expressions com “anar en pau” o “descansar en pau”. Associada a la natura, la pau es converteix en un instant impregnat de silenci. La noció de pau social pren forma en el rebuig del menyspreu, la discriminació i l’assetjament que alguns membres de la societat poden perpetrar. Si entenem la pau com l’absència de guerra, esdevé indiscutible que els estats amaguen les seves veritables intencions rere les intervencions militars.

Com assenyalava l’escriptor Rudyard Kipling, “la veritat és la primera víctima de la guerra”. En l’època en què cadascú es proclama demòcrata, feminista i pacifista, la paraula guerra no gaudeix d’una bona reputació. Vladímir Putin va anunciar una “operació militar especial a Ucraïna” amb l’objectiu de “mantenir la pau” evitant conscientment referir-se a la guerra. Qualsevol altra denominació és prohibida i, si escau, reprimida, evidenciant que un dels principals obstacles per a la pau rau en la por. Els interessos estatals s’alineen amb la manipulació de la veritat, i el poder, com a detentor del monopoli de la violència legítima, s’alça sobre la llei.

L’ús d’eufemismes per descriure accions militars és una pràctica antiga. Franco anomenava la Guerra Civil, “la croada nacional.” Des de la guerra de Corea es parla de “conflictes” i “intervencions militars”. Es fan “guerres humanitàries” contra “terroristes.” Termes més recents com “bombes intel·ligents”, “tirs amics”, “danys col·laterals” i “atac cibernètic” dissimulen la crua realitat de la guerra.

Aristòtil proclamava que la guerra es fa per viure en pau, una afirmació que ressona encara avui en l’oratòria política. Enmig d’aquest joc de paraules, l’eterna contradicció entre la pau i la guerra es desplega en un teatre on les paraules es converteixen en protagonistes, mentre que el debat, lamentablement, queda ocult darrere del vel de la retòrica.